Un dels clàssics de José Sanchis Sinisterra (València, 1940) és «El lector por horas», que l'autor va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el gener del 1999, en l'etapa de direcció de Domènec Reixach, en coproducció amb el Centro Dramático Nacional, una estrena singular perquè, sota la direcció de José Luís García Sánchez, la protagonitzaven l'actor Juan Diego, la filla del mateix autor, Clara Sanchis, i el ja desaparegut actor Jordi Dauder, un dels intèrprets de capçalera de Sanchis Sinisterra.
Per a qui va ser fundador de la Sala Beckett el 1989 i ara homenatjat amb el cicle «Tardor Sanchis», aquesta obra té un pes sentimental perquè sembla que la va escriure pensant en un regal per a la seva filla. El triangle protagonista del pare empresari col·leccionista d'obres literàries, la filla cega i el lector té alguna cosa de ressò familiar, tot i que afortunadament la ficció, en aquest cas, no té res a veure amb la realitat autobiogràfica dels Sanchis Sinisterra.
Sí, però, que la relació entre literatura i vida que plana sobre l'obra durant les dues hores del diàleg —un diàleg sovint no diàleg perquè Harold Pinter hi és sempre com una ombra subtil en moltes de les obres de Sanchis Sinisterra— es podria acostar a la inquietud que qualsevol pare pot sentir per la seva filla amb el desig de transmetre-li el pòsit cultural que ell ha anat acumulant al llarg del temps. Hi ha herències, com aquesta, que no cal que passin per cal notari i, a més, no paguen l'impost de successions.
Els que ja hi eren, el 1999, al Teatre Nacional de Catalunya recordaran l'impacte que l'obra va causar en els espectadors d'aquell moment. Els que la vegin ara per primera vegada comprovaran que, tot i que un quart de segle no passa en va, l'impacte continua viu i renovat.
La direcció en aquesta nova versió de Carles Alfaro fa relluir en la penombra i enmig de l'enigmàtic i minimalista espai escenogràfic —només un elegant joc de sofà i dues cadires de braços de pell negra— els tres personatges de l'obra: el lector, Ismael, amb l'actor Pere Ponce, que evoluciona des del seu capteniment contingut fins a la desesperació personal en sentir-se humiliat i descobert pel seu passat; l'actor Pep Cruz, el pare, Celso, home de negocis de la vella escola, entre el seu rol controlador i absent o volgudament ignorant a la vegada de la realitat que té al davant; i la filla, Lorena, l'actriu Mar Ulldemolins, mestressa absoluta de la mansió i també de l'obra, que és qui té el timó de tota la trama amb la seva percepció lúcida, cínica, insolent i afable a la vegada que descarrega sobre el lector, des de la clarividència que li atorga la ceguesa. Sembla com si Mar Ulldemolins es posés cada vegada un llistó més alt que supera amb una mena de salt de perxa escènic per batre el seu propi rècord d'alçada interpretativa.
Diria que l'obra té un quart personatge en aquesta versió: la il·luminació, dissenyada pel mateix director Carles Alfaro. Una il·luminació, en col·laboració amb tenebroses projeccions de Francesc Isern, que imprimeixen en cadascuna de les escenes l'ambientació més adequada a l'angoixa que va in crescendo, des de la placidesa de les notes al piano de Lorena fins a l'enigma de la línia telefònica presumptament tallada o a la ràbia abocada sobre el lector amb l'impromperi de considerar-lo menys que un dels simples servents que diu que hi ha a la mansió.
Les picossades literàries apareixen amb fragments breus llegits pel lector extrets de textos universals. Des de Gustave Flaubert («Madame Bovary») a Giuseppe Tomasi di Lampedusa («El guepard»), Joseph Conrad («El cor de les tenebres») o Juan Rulfo («Pedro Páramo»), fragments que es converteixen en trampes parades per Lorena al lector, de qui va descobrint el seu jo amagat a través de l'entonació de la lectura, de les pauses, dels silencis, dels respirs i de les reaccions que li provoquen les paraules. Poques vegades una obra de dues hores que compta amb una acció tan mesurada aconsegueix mantenir els espectadors amb l'alè penjant d'un fil que els tres intèrprets tensen fins a l'esclat final. (...)
