José Sanchis Sinisterra és un autor que es posa reptes contínuament a l'escena. No vol construir una dramatúrgia perquè sí, si no que busca el joc, sorprendre's a sí mateix. Aquesta necessitat (que és molt lloable, per la seva honestedat amb sí mateix) l'alllibera de construir escenes realistes i situacions concretes. Prefereix uns personatges penells que es moguin per impulsos (a vegades símplement de rèpliques fonètiques) i plantejaments sempre amb un revers suggerent. Aquest és el cas d'El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea. Els mateixos reflexos de vidres trencats van il·luminar Cronopios rotos (Sala Beckett, 2012). L'autor de la celebrada ¡Ay, Carmela! o de Ñaque o de pijos y actores (1989/ 2009), basteix una escena en què uns actors discuteixen de què ha d'anar el seu nou espectacle., Així pot encavalcar dues històries. En una dramatùrgia convencional, s'hagués decidit per un dels temes i guardar l'altre però Sanchis els aborda alhora. Perquè el nexe comú és la capacitat d'esborrar la memòria del passat per implantar la voracitat del present (sigui exterminant la filosofia neopolatònica per imposar el cristianisme, o sigui la tendra mirada de la parella Lisa i Artur London somniant amb un comunisme que es fa amargant amb l'estalinisme). La solució que troba amb el seu teatre de ràbia (però que no és gens desagradable ni violent, ni performàtic com podria semblar) és pensar en un futur millor: Dissenyar-lo, amorosir la gana i el desencís en un demà ideal. Probablement, és una idea molt ingènua però el fet que sigui la tria d'un veterà com Sanchis Sinisterra li aporta una tendresa que el redimeix de qualsevol sensibleria....
El treball actoral és complicat perquè exposa els intèrprets a un espai quasi nu i amb molts pocs passats. De fet, en l'escriptura hi ha molts temes que es podrien desenvolupar i es deixen oberts. com els esperits, s'escapen i llauren un camp d'interrogants per abordar la posada en escena. L'obra aposta per la història que hagués pogut ser, i que va quedar truncada. Perquè van haver uns vencedors i uns vençuts. Si s'hagués construït des d'aquesta ambigüitat (de fet, remet als punts de vista d'hISTÒRIA, de Jan Vilanova) la peça hagués permès que l'espectador viatgi sense necessitat de conèixer massa la història d'Hipatia i Sinesio (en tot cas, convidant a llegir-la més endavant). Però la voluntat d'embrutir-ho per fer-ho més teatral, li va a la contra. I les putes que resen, els d'abaix, que fan entremaliadures, el tío Roque, la dramaturga de moda, la possible relació amorosa dels dos actors, floten al seu voltant sense arribar a tancar aquesta galàxia d'intencions.
