El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea

informació obra



Intèrprets:
Paula Iwasaki, Guillermo Serrano
Escenografia:
Juan Sanz
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo (A.A.I), Irene Montero
Vestuari:
Helena Sanchis, Tania Tajadura
So:
Pablo Despeiroux
Composició musical:
Pablo Despeiroux
Ajudant de direcció:
Eva ERedondo
Producció:
Teatro Español, Nuevo Teatro Fronterizo
Autor:
Oscar Wilde
Direcció:
David Selvas
Sinopsi:

Una parella de joves actors s’afanyen per crear un espectacle que s’ajusti a les seves aptituds artístiques i a les seves possibilitats econòmiques. Entrellaçant l’humor, la fantasia i la política, els protagonistes volen crear un nou estil teatral, un teatre de ràbia que exposi la crítica social que impera als carrers. Un joc amb un seguit d’enigmes que aspiren a suscitar altres tantes preguntes en la ment de l’espectador.

És possible? Pot el teatre usar els seus poders d’evocació i invocació per reescriure la Història, per reparar els perdedors, per recuperar allò que hauria pogut ser i no va ser? L’espectacle no pretén respondre aquestes preguntes, però si suscitar-les, juntament amb moltes altres, i deixar-les vagarejant.

Crítica: El lugar donde rezan las putas o Que lo dicho sea

10/05/2018

Sinisterra torna a parlar del teatre dins del teatre , però aquest cop ho fa mancat del talent d'altres ocasions

per Ramon Oliver

No hi ha cap dubte: a José Sanchis Sinisterra sempre li ha agradat això de ficar el teatre dins del teatre. Això d’atorgar-li tot el protagonisme  a una parella de personatges relacionats amb el món del teatre dins un escenari més aviat atrotinat, i fer que juguin al metateatre, i que deixin anar reflexions sobre el seu ofici, i que acabin mostrant els vincles que existeixen entre la seva passió per l’ofici teatral  i el rerafons polític del moment en el qual es troben fent teatre. I que facin aflorar així alhora la memòria històrica que es pot acabar fonent amb la mateixa representació, de la mateixa manera que el fantasma mig esvaït de la Carmela d’ “¡Ay, Carmela!” es fon amb la culpabilitat de Paulino ( el seu company a la vida, i a las “variedades a lo fino” que el tàndem que protagonitza la més popular de les obres de Sinisterra passeja  de poble en poble per l’Espanya republicana, fins que l’altra Espanya es fica de per mig). Deixant de banda a Carmela i Paulino, aquest va ser també el cas dels dos actors més aviat morts de gana movent-se pel  Segle d’Or  de l’estupenda “Ñaque o de piojos y actores”. I el de l’actriu ja mig retirada i la empresària del teatre mig en ruïnes d’ “El cerco de Leningrado”.

I aquest torna a ser el cas del Ròmulo i la Patri, ficats en un cau que ens recorda amb quina facilitat  qualsevol espai es pot convertir en un teatre. Fins i tot, l’espai on fins fa no res ( potser encara ho continuen fent?) s’escolaven les putes del barri ( al barri on té lloc l’acció de l’obra, abunden les treballadores del sexe) per pregar-li una mica a Déu entre client i client. Tot i que ,pel que sembla i pel que anirem comprovant a mesura que avanci la representació, no són elles les úniques que busquen refugi entre aquestes parets. Diuen que tots els teatres  tenen el seu fantasma. Doncs aquest  espai – el local del “tio Roque”, un mecenes de pa sucat amb oli per a uns temps en els quals no abunden precisament  els mecenes per amor a l’art – sembla ser que disposava ja dels seus propis fantasmes abans i tot de convertir-se en teatre.

La qüestió és: un cop tens ja un teatre, quina mena de teatre hi vos fer dins seu? La parelleta d’aquest text, té serioses dubtes entre dues opcions, un cop descartades un fotimer d’altres històries. Això sí: tot i ser molt diferents i passar a dues èpoques molt distants , totes dues opcions tenen en comú la seva voluntat de compromís. Ara bé: no és el mateix comprometre’s amb els neoplatònics i la filòsofa Hipatia ( una màrtir a l’inrevés ; a ella , van ser els cristians els que la van martiritzar, com ja sabeu si heu vist la pel·lícula “Agora” d’Alejandro Amenábar), que amb Lisa i Arthur London ( martiritzats alhora pel comunisme stalinista; si voleu assistir a les sessions de tortura patides per l’Arthur no us perdeu l’excel·lent pel·lícula “La confesión”, de Costa-Gavras). Quina de les dues històries pot arribar a interessar més a l’espectador contemporani? Es poden explicar aquestes històries amb només dos intèrprets? Es pot fer un poti poti que les barregi totes dues?

Aquestes i altres preguntes , es mouen per un text que , en qualsevol cas, no sap massa bé per on moure’s. I és que  aquest cop, Sinisterra sembla anar més aviat perdut. Quan fica l’humor de per mig, l’intent de comicitat resulta del tot forçat i més aviat dotat de poca gràcia. Quan vol introduir-li a la comèdia cert aires de transcendència , acaba produint l’efecte d’una certa pretensiositat . I quan barreja la memòria històrica amb els elements fantàstics , es queda a enorme distància del que han aconseguit un grapat d’autors contemporanis jugant també amb aquestes dues dimensions: sense anar més lluny, encara tenim ben recent al Calderón de “Que rebentin els actors!”. Mancat de ritme i sobrat d’aquella mena de rèpliques que mostren tota l’estona les seves costures, Sinisterra es queda aquest cop molt lluny de l’excel·lent autor que ha estat en tantes ocasions.