No hi ha cap dubte: a José Sanchis Sinisterra sempre li ha agradat això de
ficar el teatre dins del teatre. Això d’atorgar-li tot el protagonisme a una parella de personatges relacionats amb
el món del teatre dins un escenari més aviat atrotinat, i fer que juguin al
metateatre, i que deixin anar reflexions sobre el seu ofici, i que acabin
mostrant els vincles que existeixen entre la seva passió per l’ofici
teatral i el rerafons polític del moment
en el qual es troben fent teatre. I que facin aflorar així alhora la memòria
històrica que es pot acabar fonent amb la mateixa representació, de la mateixa
manera que el fantasma mig esvaït de la Carmela d’ “¡Ay, Carmela!” es fon amb
la culpabilitat de Paulino ( el seu company a la vida, i a las “variedades a lo
fino” que el tàndem que protagonitza la més popular de les obres de Sinisterra
passeja de poble en poble per l’Espanya
republicana, fins que l’altra Espanya es fica de per mig). Deixant de banda a
Carmela i Paulino, aquest va ser també el cas dels dos actors més aviat morts
de gana movent-se pel Segle d’Or de l’estupenda “Ñaque o de piojos y actores”.
I el de l’actriu ja mig retirada i la empresària del teatre mig en ruïnes d’
“El cerco de Leningrado”.
I aquest torna a ser el cas del Ròmulo i la
Patri, ficats en un cau que ens recorda amb quina facilitat qualsevol espai es pot convertir en un teatre.
Fins i tot, l’espai on fins fa no res ( potser encara ho continuen fent?)
s’escolaven les putes del barri ( al barri on té lloc l’acció de l’obra,
abunden les treballadores del sexe) per pregar-li una mica a Déu entre client i
client. Tot i que ,pel que sembla i pel que anirem comprovant a mesura que
avanci la representació, no són elles les úniques que busquen refugi entre
aquestes parets. Diuen que tots els teatres tenen el seu fantasma. Doncs aquest espai – el local del “tio Roque”, un mecenes
de pa sucat amb oli per a uns temps en els quals no abunden precisament els mecenes per amor a l’art – sembla ser que
disposava ja dels seus propis fantasmes abans i tot de convertir-se en teatre.
La qüestió és: un cop tens ja un teatre, quina
mena de teatre hi vos fer dins seu? La parelleta d’aquest text, té serioses
dubtes entre dues opcions, un cop descartades un fotimer d’altres històries.
Això sí: tot i ser molt diferents i passar a dues èpoques molt distants , totes
dues opcions tenen en comú la seva voluntat de compromís. Ara bé: no és el
mateix comprometre’s amb els neoplatònics i la filòsofa Hipatia ( una màrtir a
l’inrevés ; a ella , van ser els cristians els que la van martiritzar, com ja
sabeu si heu vist la pel·lícula “Agora” d’Alejandro Amenábar), que amb Lisa i
Arthur London ( martiritzats alhora pel comunisme stalinista; si voleu assistir
a les sessions de tortura patides per l’Arthur no us perdeu l’excel·lent
pel·lícula “La confesión”, de Costa-Gavras). Quina de les dues històries pot
arribar a interessar més a l’espectador contemporani? Es poden explicar
aquestes històries amb només dos intèrprets? Es pot fer un poti poti que les
barregi totes dues?
Aquestes i altres preguntes , es mouen per un
text que , en qualsevol cas, no sap massa bé per on moure’s. I és que aquest cop, Sinisterra sembla anar més aviat
perdut. Quan fica l’humor de per mig, l’intent de comicitat resulta del tot
forçat i més aviat dotat de poca gràcia. Quan vol introduir-li a la comèdia
cert aires de transcendència , acaba produint l’efecte d’una certa
pretensiositat . I quan barreja la memòria històrica amb els elements
fantàstics , es queda a enorme distància del que han aconseguit un grapat
d’autors contemporanis jugant també amb aquestes dues dimensions: sense anar
més lluny, encara tenim ben recent al Calderón de “Que rebentin els actors!”.
Mancat de ritme i sobrat d’aquella mena de rèpliques que mostren tota l’estona
les seves costures, Sinisterra es queda aquest cop molt lluny de l’excel·lent
autor que ha estat en tantes ocasions.
