El màgic d'Oz

informació obra



Direcció:
David Selvas
Dramatúrgia:
David Selvas, Marc Artigau
Intèrprets:
Elena Gadel, Mercè Martínez, Jordi Vidal, Robert González, Marc Pociello
Escenografia:
Raquel Ibort
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Joan Rodón
Vestuari:
Maria Armengol
Composició musical:
Paula Jornet, Arnau Vallvé
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Coreografia:
Pere Faura
Assesor de moviment:
Pere Faura
Ajudant de direcció:
Daniel Meyer
Sinopsi:

Com explicar-li avui a la canalla una història que ha marcat l'imaginari de diverses generacions? Doncs recuperant-ne l'essència i introduint en la història alguns elements molts presents en el nostre dia a dia. Seguiu el camí de rajoles grogues.

Segurament teniu al cap la Judy Garland i la versió cinematogràfica firmada per Victor Fleming l'any 1939, però la història en què es basa El Màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz) va ser escrita anys abans, el 1900, per Lyman Frank Baum. Va ser capaç de crear una història extraordinàriament poderosa que fa un segle que sedueix els nens i nenes però també els adults, amb una trama senzilla que promou valors com l’amistat, el coratge, la tendresa o l'empatia. Una nena, la Dorothy, és arrossegada per un tornado (real o imaginari) amb el seu gos Totò i apareix en un món màgic, estrany i desconegut. S'adreçarà a la ciutat Maragda per demanar al seu governant, el Mag d'Oz, que la retorni a casa seva. I pel camí, un camí de rajoles grogues que haurà de seguir sense desviar-se, trobarà uns companys de viatge que, com ella mateixa, busquen alguna cosa que troben a faltar. Reconeixereu en aquesta història els mateixos personatges que coneixíeu, tot i que amb unes característiques que els posen en contacte directe amb el món d'avui: un Espantaocells que busca un cervell però que està especialment preocupat pel clima i el medi ambient; un Home de Llautó que, en aquesta versió és un cíborg de gènere neutre però que segueix buscant un cor; i, finalment, una Lleona (en comptes del Lleó original) que ha perdut la condició de reina dels animals i vol recuperar el valor que creu que ha perdut. Tots ells mostraran a la Dorothy i als mateixos espectadors i espectadores que tots tenim més capacitats que no ens pensàvem i que, quan hi ha problemes, nosaltres mateixos acostumem a tenir la solució. Una història profundament humanista que beu de la tradició dels contes més clàssics i que és, abans que res, un cant a l'amistat i una invitació a confiar en un mateix abans que en els qui ens semblen poderosos.

El responsable de la dramatúrgia és en Marc Artigau, un autor i director teatral que ha estrenat peces com Caïm i Abel o Alba, ha escrit novel·les com La vigília i ha signat poemaris com Desterrats. Dirigeix el muntatge David Selvas, un actor de teatre, cinema i televisió i director que ha portat a escena muntatges que van des de Who is p? (un assaig obert sobre Pasolini) fins a L'habitació blava, de David Hare o, més recentment, un nou muntatge d'Àngels a Amèrica produït pel Teatre Lliure, La importància de ser Frank produït pel TNC i La Brutal o T’estimo si he begut, una adaptació de contes de l’Empar Moliner coproduïda per Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal.

Crítica: El màgic d'Oz

20/12/2020

Bruixes i huracans en clau de Spotify

per Andreu Sotorra

Malament ho tenen a ca la Dorothy, que viuen i mengen del Bar Kansas, amb les restriccions sanitàries que obliguen el sector de la restauració a tancar barra i portes cada dos per tres! Esclar que a la terra d'Oz no es pot dir que no hi hagi ventilació a dojo perquè el vent, precisament, no és el que hi falta sinó que més aviat en sobra, per la força que té l'huracà que s'emporta la protagonista del conte clàssic, que es va publicar per primera vegada el 1900 a Chicago.

La història de gènere fantàstic, «El meravellós màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz)» ha quedat com l'obra més coneguda de l'escriptor, actor i director de cinema, Lyman Frank Baum (Chittenango, Madison County, Nova York, 1856 - Hollywood, 1919) que va crear, juntament amb l'il·lustrador William Wallace Denslow (Filadèlfia, 1856 - Illes Bermudes, 1915) aquesta sèrie, coneguda ara simplement com «El màgic d'Oz» i que va tenir aleshores tretze seqüeles.

La primera adaptació al cinema del conte va originar un desacord d'autoria entre l'escriptor i l'il·lustrador que va acabar per sempre amb la seva amistat, un final, paradoxalment, del tot diferent a la moralitat que vol tenir el conte en el qual l'esforç, l'enginy, el cervell, el cor i l'amistat juguen un paper important en el viatge que fa la Dorothy, una nena que es veu empesa al país d'Oz per un huracà, on viu les aventures màgiques i coneix una sèrie de personatges amb qui creix en el seu recorregut iniciàtic, abans de tornar a casa, gràcies als poders del màgic d'Oz que concedeix el que li demanen sempre que, a canvi, li portin una penyora.

L'adaptació de Marc Artigau i David Selvas fa el que cal fer amb clàssics com aquest en què els personatges difícilment es poden moure de la seva condició fantasiosa. Es tracta de mantenir la seva personalitat i els seus poders o les seves febleses, però adaptar-los en evolució al que els joves espectadors del segle XXI els envolta.

Així, doncs, l'Espantaocells és un amant defensor del medi natural gairebé membre de Greenpace; l'Home Llauna inclou en el guió l'opció de la identitat homosexual i no només hetereosexual; el bon Lleó —ep!, Lleona, aquí!— s'espolsa la por recorrent a aquella dita que diu que qui canta els seus mals espanta i si canta en versos rap els espanta a tot drap. I la Dorothy és una preadolescent que es guanya les primeres garrofes ajudant a fer feinetes al Bar Kansas de la seva tieta i no en una granja, com en l'original, tot i que cal admetre que el medi rural de l'original no seria tan estrany avui si tenim en compte que torna a estar de moda, sobretot des que els urbanites han descobert que, si ve una pesta, més val que els agafi buscant bolets al bosc.

La clau dels espectacles familiars —teatre per a tots els públics— és que siguin musicals. I si la composició i la interpretació tenen el rigor i la qualitat que ha de tenir un musical, vagi adreçat a qui vagi adreçat, la proposta surt rodona. A la companyia La Brutal en saben un pou. I partint de les composicions de la cantant i actriu Paula Jornet i Arnau Vallvè (només cal recordar la seva aportació musical a «La importància de ser Frank»), els personatges en mans d'intèrprets d'upa fan que l'espectacle anomenat “familiar” s'elevi a la categoria de gran espectacle i vagi pel camí que fa set temporades va encetar per exemple «El petit príncep», precisament també amb Elena Gadel com una de les primeres protagonistes d'aquella aventura d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Aquí, Elena Gadel i l'actriu Mercè Martínez (també en repartiment a l'obra de La Brutal, T de Teatre i Dagoll Dagom, «T'estimo si he begut», basat en els contes d'Empar Moliner) alternen funcions i desdoblen personatges, des de la tieta mestressa del Bar Kansas fins a la Bruixa del Nord i la Bruixa de l'Oest. Personatges clau, aquests, amb sorpresa pel que fa als principis de tota bruixa i la reivindicació que fan de la seva naturalesa no pas tan malvada com les pinten sinó més aviat “raretes”. Les dues actrius les fan vibrar cadascuna des de les seves respectives qualitats actorals i musicals prou conegudes.

Al seu costat, un altre actor de musicals, Marc Pociello (el més recent «La tienda de los horrores»), fa aquí d'Espantaocells a la recerca d'un xip de cervell que li canviï la vida per sempre, mentre que l'actor Robert Gonzàlez (factoria El Maldà) se les té amb el Robot que, amb ajuda de les manetes de la taula de so, aconsegueix emetre una veu de rovell que, per descomptat, no sona gens oxidada. Dámaris Aragon (formada a Aules - Arts Escèniques) es posa a la pell de la Lleona amb la potència d'una rapera defensora de la igualtat de gènere, i Jordi Vidal (veterà actor i cantant amb un doble a «Polònia») alterna els papers de guardià i del mateix Mag d'Oz. La descoberta està en les actrius que alternen el paper de la Dorothy, Jana Galindo i Roser Dresaire, dues pràcticament debutants, almenys pel que fa al teatre professional, molt joves, 14/15 anys, que s'adiuen a l'edat del personatge i que hi aporten a la vegada l'empenta i la il·lusió que ha de desprendre la Dorothy del conte.

David Selvas s'ha mirat «El màgic d'Oz» amb ulls encara d'infant però l'ha dotat de contingut preadolescent i de reflexió adulta. La seva direcció té l'ajut de la direcció musical d'Enric Gallén i la posada en escena juga amb els mitjans del teatre actual tant escenogràfics com amb recursos audiovisuals i projeccions i d'il·luminació per fer més fantàstic el viatge a Maragda.

I com que un huracà tot ho pot, Dorothy torna a casa d'una altra bufada, mentre els espectadors primerencs —i no tan primerencs— han tingut l'oportunitat de conèixer, amb una representació que es manté força fidel als eixos bàsics de l'original, uns personatges de la literatura clàssica escampada arreu del món des de fa més de cent anys. D'aquesta manera, si un dia els cau el conte a les mans, la lectura té el camí mig guanyat gràcies a l'empremta de les imatges teatrals de La Brutal. Que l'huracà els faci volar alt per molt de temps. (...)