El màgic d'Oz

informació obra



Direcció:
David Selvas
Dramatúrgia:
David Selvas, Marc Artigau
Intèrprets:
Elena Gadel, Mercè Martínez, Jordi Vidal, Robert González, Marc Pociello
Escenografia:
Raquel Ibort
Il·luminació:
Jaume Ventura
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Joan Rodón
Vestuari:
Maria Armengol
Composició musical:
Paula Jornet, Arnau Vallvé
Direcció Musical:
Andreu Gallén
Coreografia:
Pere Faura
Assesor de moviment:
Pere Faura
Ajudant de direcció:
Daniel Meyer
Sinopsi:

Com explicar-li avui a la canalla una història que ha marcat l'imaginari de diverses generacions? Doncs recuperant-ne l'essència i introduint en la història alguns elements molts presents en el nostre dia a dia. Seguiu el camí de rajoles grogues.

Segurament teniu al cap la Judy Garland i la versió cinematogràfica firmada per Victor Fleming l'any 1939, però la història en què es basa El Màgic d'Oz (The Wonderful Wizard of Oz) va ser escrita anys abans, el 1900, per Lyman Frank Baum. Va ser capaç de crear una història extraordinàriament poderosa que fa un segle que sedueix els nens i nenes però també els adults, amb una trama senzilla que promou valors com l’amistat, el coratge, la tendresa o l'empatia. Una nena, la Dorothy, és arrossegada per un tornado (real o imaginari) amb el seu gos Totò i apareix en un món màgic, estrany i desconegut. S'adreçarà a la ciutat Maragda per demanar al seu governant, el Mag d'Oz, que la retorni a casa seva. I pel camí, un camí de rajoles grogues que haurà de seguir sense desviar-se, trobarà uns companys de viatge que, com ella mateixa, busquen alguna cosa que troben a faltar. Reconeixereu en aquesta història els mateixos personatges que coneixíeu, tot i que amb unes característiques que els posen en contacte directe amb el món d'avui: un Espantaocells que busca un cervell però que està especialment preocupat pel clima i el medi ambient; un Home de Llautó que, en aquesta versió és un cíborg de gènere neutre però que segueix buscant un cor; i, finalment, una Lleona (en comptes del Lleó original) que ha perdut la condició de reina dels animals i vol recuperar el valor que creu que ha perdut. Tots ells mostraran a la Dorothy i als mateixos espectadors i espectadores que tots tenim més capacitats que no ens pensàvem i que, quan hi ha problemes, nosaltres mateixos acostumem a tenir la solució. Una història profundament humanista que beu de la tradició dels contes més clàssics i que és, abans que res, un cant a l'amistat i una invitació a confiar en un mateix abans que en els qui ens semblen poderosos.

El responsable de la dramatúrgia és en Marc Artigau, un autor i director teatral que ha estrenat peces com Caïm i Abel o Alba, ha escrit novel·les com La vigília i ha signat poemaris com Desterrats. Dirigeix el muntatge David Selvas, un actor de teatre, cinema i televisió i director que ha portat a escena muntatges que van des de Who is p? (un assaig obert sobre Pasolini) fins a L'habitació blava, de David Hare o, més recentment, un nou muntatge d'Àngels a Amèrica produït pel Teatre Lliure, La importància de ser Frank produït pel TNC i La Brutal o T’estimo si he begut, una adaptació de contes de l’Empar Moliner coproduïda per Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal.

Crítica: El màgic d'Oz

16/12/2020

Un nou clàssic per Nadal

per Martí Figueras

El teatre per Nadal a Catalunya sempre ha estat, és i serà personificat en una obra que destil·la les essències del poble català: Els Pastorets. Aquesta fantasia en què dos pastorets s’enfronten al terrible Llucifer fa segles que es representa a tots els municipis de Catalunya. Però aquesta fantasia no és l’única que encaixa com un guant en aquestes dates. Ni estic parlant de les aventures del Pare Noel per arribar a totes les cases la nit de Nadal, ni de com el Grinch es dedica a arruïnar-nos (o no) les festes. De fet, són històries que no tenen res a veure ni amb el naixement de Crist, ni amb la neu, ni amb res que ens porti al fred hivern. Però sí que recullen molt bé l’esperit de Nadal, un moment propici per recordar els valors que ens fan ser més bones persones. Principalment, estic parlant de El Petit Príncep que enguany ja va per la setena temporada al Barts. L’obra és un cant universal a l’amistat i l’amor. Però aquest any a l’altra banda del Paral·lel, al Condal, li ha sortit una dura competidora. Es tracta de la Dorothy, la sobradament coneguda nena que buscarà el mag d’Oz per tornar a casa. Perdó, el Màgic d’Oz. Encara estic buscant perquè coi en diuen “màgic”, adjectiu, i no “mag”, nom. Algun filòleg català a la sala?

Un cop fetes les presentacions, cal remarcar un fet suficientment rellevant: Marc Artigau signa les dues adaptacions, tant El petit Príncep com l'acabada d'estrenar El Màgic d’Oz. Artigau sap com tocar la fibra sensible. En les seves obres, teatrals o narratives, sempre crea històries emocionals i reflexives, fent-les aptes per tots els públics. Per això, és la ploma més afinada per adaptar i treure-li la punta a aquests clàssics de la literatura infantil que també agraden als adults. I ho demostra amb escreix a El Màgic d‘Oz, on firma l’adaptació juntament amb el director del musical David Selvas. En aquest cas, però, el tàndem d’autors no ha volgut ser tant fidel a la història de L. Frank Baum, dotant-lo de més matisos i adaptant-la a uns temps on els conflictes mediambientals i de gènere es comencen a tractar a les escoles i instituts de casa nostra. La història continua sent en essència la mateixa, però canvia el decorat i els trets diferencials dels personatges. Ah!, i parlant de decorat, gran escenografia muntada per la Raquel Ibort, amb les projeccions de vídeo del Joan Rodón (i l’equip del dlux.pro) i la il·luminació de Jaume Ventura. 

Tornem als personatges. Dorothy no viu en una granja, sinó que és una preadolescent que ajuda a la seva tieta a portar, amb desgana, el bar Kansas. La relació entre ambdues és tibant. I és que la Dorothy està preocupada perquè ha perdut el Totó, el seu gosset. De fet, ja ens ha ensenyat a tots el cartell on anuncia la desaparició del ca. Per cert, l’única aparició del famós gosset, sols serà en aquest cartell o en el final de l’obra en forma d’imatge projectada. Ni rastre del Totó durant el viatge pel regne d’Oz. Si més no és estrany quan de fet és el principal motiu de preocupació de la Dorothy al principi de l’obra i en l’obra original és el causant de què se l’en dugui l’huracà. Però la solució dels autors fa que tampoc el trobem a faltar massa. El conflicte per a la Dorothy passa a ser tornar a casa. Però abans ha de fer un viatge que l’ajudi a valorar bé l’amistat i a treballar l’empatia. Però no és l’única que fa un viatge d’aprenentatge, els seus companys de viatge i els seus conflictes tenen el mateix pes. Així ens trobem amb l’espantaocells qui troba a faltar un cervell en el seu cap de palla que l’ajudi a deixar de ser una amenaça pels ocells; un robot que necessita ser reprogramat per tornar a moure’s i que reclama un cor; i una lleona que necessita recuperar el seu coratge per insuflar el respecte que mereix la reina de la selva. Cadascun d’aquests personatges, però té almenys un matís més que el fan palès mentre canten les seves cançons: L’espantaocells té inquietuds pel clima, el robot diu que no té identitat sexual, que vol deixar de ser binari. I la lleona... doncs és una lleona i no un lleó com l’original. Una dona que és molt més valenta del que creu. S’ha de dir, però, que en el cas de la lleona no han volgut aprofundir massa en la potencialitat del discurs feminista que tenia.

Però hi ha un personatge del Màgic d’Oz que sí que el fan girar com un mitjó i al qui li donen una entitat (i un “carinyo”) especial: la bruixa de l’Oest. Quan fa la seva aparició entre el públic, a la primera de canvi fa una referència a l’obra i a si mateixa com a personatge de l’obra. Ella sap que és la dolenta de la funció, però es nega acceptar-ho i la seva missió, el seu “viatge d’aprenentatge” estarà a fer veure a la gent i als seus contrincants que ella no és dolenta, sinó que complicada. La potència d’aquest discurs es transmet amb unes quantes frases senzilles, però carregades de sentit. Ja se sap que el personatge de la bruixa té la seva pròpia història que el redimeix: Wicked de Stpehen Schwartz (que al mateix temps és una adaptació musical de Wicked: Memòries d’una bruixa dolenta de Gregory Maguire) i sens dubte Artigau i Selvas han volgut aprofundir en aquest aspecte. Sense entrar en cap moment en el passat de la bruixa, sí que la defineixen com una dona incompresa per la societat, marginada i que l’han impulsada a actuar malvadament, com un acte de protesta. Però la riquesa del personatge també està en com connecta de manera directa amb el públic, com busca els vincles amb l’obra original (“Coneixeu el llibre o la pel·lícula?”, pregunta) i com l’actualitza (utilitzar els micos alats com a portadors no està ben vist, va contra els drets dels animals).

Desgranada la història, cal parlar dels intèrprets. No és una obra de molts actors. En total en són vuit per sis personatges. Mercè Martínez i Elena Gadel, tieta, bruixa bona i bruixa dolenta, es desdoblen (sabent que ambdues tenen criatures petites, entenem que és un tema de conciliació familiar), igual que les Dorothy, Jana Galindo i Roser Desaire. La nostra funció va ser amb la Mercè i la Roser. La Mercè Martínez és l’huracà real del musical. La seva presència magnètica, l’energia amb què es mou i canta transmet des de l’enuig de la tieta fins a la ximpleria naïf de la bruixa del Nord i sobretot la mala llet de la bruixa de l’Oest. És l’estrella de l’obra, tot i que com diu el mateix personatge, sols surti en dues escenes i un bis (com a bruixa dolenta). La Mercè aprofita per treure la gamberra i acaba sent l’autèntica heroïna de la funció. Probablement també perquè el personatge de la Dorothy acaba estant un pèl desdibuixat. Però pel que fa a l’actuació de la jove Roser Desaire, cap, però, més enllà del fet que li falta més rodatge. Després tenim l’experimentadíssim Marc Pociello, un dels actors de musicals que millor modula la veu (és com si fos un personatge de dibuixos animats) i que dona cos “maltret” a l’espantaocells; al Robert González, que canta, amb ajuda tècnica, la veu anquilosada i rovellada del robot; la Dámaris Aragón, esporuguida lleona que té la veu més diferent i potent de totes (clava el rap que canta, modulant molt bé la veu); i finalment, Jordi Vidal, qui treu el clown dins seu en un número molt divertit amb una llança/mànec per la cortina, i després com al mag d’Oz es marca un número funki fabulós.

No és però El màgic d’Oz un musical memorable per les seves composicions musicals. No són cançons fàcils, no són himnes que transcendeixin l’obra, però sí que són peces que estan al servei del text, de l’acció i el personatge. És una partitura més adulta, que barreja ritmes electrònics, urbans o pop. Així i tot, tant Paula Jornet com Arnau Vallvé, creen dues o tres cançons que el públic acaba corejant o que acompanyen tot picant de mans. Potser amb el temps s’acaben establint en la memòria col·lectiva dels amants dels musicals com les cançons de El petit Príncep.

El que queda clar és que La Brutal ha sabut invertir cada euro del muntatge (diuen que és el més car de tots els que porten fets) per actualitzar un clàssic universal, perquè totes les famílies catalanes del segle XXI puguin gaudir-la igual que ho devien fer fa anys a l’Amèrica profunda. Llarga vida a El Màgic d’Oz de La Brutal!