El matrimoni de Maria Braun , l’adaptació al teatre de la pel·lícula de Fassbinder a càrrec del referencial director alemany Thomas Ostermeier, va viure l’estrena a Espanya al Municipal de Girona. El fascinant personatge de l’amoral heroïna del film, encarnat per una elegant, sensual i expressiva Ursina Lardi, acompanyada per quatre actors masculins desdoblats en una vintena de personatges, va captivar el Temporada Alta.
El desmuntatge dels mites de la creació de la República Federal Alemanya, entre ells el del miracle econòmic, es tradueix en aquesta producció en una radiografia dramàtica més contundent confrontada a la comicitat de la farsa que es desenvolupa en escena a vegades amb subtil ironia i d’altres vorejant el desenfrenament. El resultat no és cap altre que un descarnat retrat de la dura postguerra a partir de la peripècia vital de la supervivent protagonista després de la derrota de l’Alemanya nazi.
Incomprensible el problema inicial amb els subtítols, arreglat sobre la marxa. Per sort, la potència visual de la senzilla escenografia exposada en una única habitació, amb cadires i taules de còctel dels anys 50, i l’impecable treball dels intèrprets, ens van tornar al clima del relat. Ostermeier no renuncia a les arrels cinematogràfiques de la història fent servir la pantalla per descriure escenes del nazisme i la guerra, i per reforçar moments de l’acció. Durant la segona guerra mundial, Hermann i Maria es casen però només arriben a conviure un dia i mig. Ell se’n va al front i no torna. Ella sobreviu com pot en un bar de contactes i, després d’haver donat per mort el seu marit, es converteix en mantinguda d’un soldat americà negre. L’inesperat retorn de Hermann provocarà l’assassinat de l’amant a càrrec de Maria, però el seu marit n’assumirà les culpes.
La protagonista exemplificarà amb la seva posterior deriva la lluita d’una dona per trobar una vida millor. Utilitzarà el cos i el cap per aconseguir-ho recorrent a les armes del món masculí dominant. Ella creu tenir el control de la seva vida emocional, però acabarà sent atrapada per les lleis de l’economia del país, en la que és la metàfora més potent de la falta de principis ètics que van alimentar la reconstrucció alemanya. Acabarà pagant molt car aquest error i se sentirà traïda per Hermann, a qui ha estat esperant i que s’ha convertit en hereu conjunt amb ella dels béns de l’industrial que va ser el seu últim amant. Ostermeier dóna la seva pròpia visió del relat sense trair l’esperit de la pel·lícula. El director imposa amb un estil més clàssic de l’habitual una tragicomèdia desplegada amb una precisa i dinàmica posada en escena.
