Hermann i Maria Braun es casen durant un bombardeig enmig de la Segona Guerra Mundial. Dos dies després, Hermann marxa al front i no torna. Per sobreviure, Maria es veu obligada a prostituir- se i a aprendre les regles d’un món dominat pels homes. Després d’haver sorprès a Temporada Alta amb Concert a la carta (TA 2004) i Susn (TA 2013), el director alemany Thomas Ostermeier, referència indiscutible de l’escena internacional, torna enguany al festival amb l’adaptació d’una de les pel·lícules més conegudes de Fassbinder. Un retrat cru i ferotge de la postguerra alemanya.
Premiat en la categoria d'espectacle internacional. Premis de la Crítica 2015
Digueu-me agosarat, però sempre he trobat que existeix un cert paral·lelisme entre la Maria Braun que R. .W. Fassbinder es va inventar a finals dels anys 70 i que va protagonitzar la seva pel·lícula més comercial, i aquella altra Scarlett O’Hara que protagonitza “Allò que el vent s’endugué”. I és que ben mirat, tant la senyora Braun com la senyoreta Scarlett en tenen quelcom de metàfora d’un país enderrocat ( l’Alemanya nazi o el Vell Sud ple de camps de cotó i esclaus), i encarnen una voluntat de sobreviure que parteix de fer taula rasa amb el passat, oblidar vells lligams i velles fidelitats que ara es tornarien una càrrega insuportable , i oblidar també de pas certes actituds ètiques i adscripcions a la moral convencional que, quan es tracta de sobreviure i re inventar-se , només poden suposar un destorb. És així com Scarlett s’acaba convertint en un bon símbol d’uns Estats Units que sense haver deixat cicatritzar ferides internes ( hi ha qui creu que les conseqüències d’aquelles ferides continuen fent-se visibles en l’actualitat) es llança a l’aventura de conquerir una seguretat econòmica capaç de convertir el país en la primera potència mundial. I és així com Maria Braun passa de prostituir-se a canvi d’una mica de xocolata i unes mitges de seda , a convertir-se en elegant imatge gairebé perfecte d’aquell Miracle Alemany que va començar a fer miracles econòmics com qui diu quan encara s’estaven retirant les runes dels edificis bombardejats. I que també es va construir en gran mesura damunt uns fonaments basats en l’oblit: per començar a aixecar el nou edifici , calia deixar les culpes a un costat, i oblidar-se fins i tot del paper que molts dels representants de la nova economia havien jugat en l’antic règim.
No seria gens estrany que Fassbinder hagués pensat en Scarlett a l’hora de dibuixar a Maria Braun, si tenim em compte que el rerafons estilístic de la seva pel·lícula ( i en general , de bona part del seu cinema) cal anar-lo a buscar en gran mesura en aquells sovint prodigiosos melodrames del Hollywood daurat que Douglas Sirk va portar a la seva màxima expressió. Fassbinder , això sí, jugava amb les claus d’aquells melodrames passant-les pel filtre d’un mirall distorsionat, de la mateixa manera que Almodóvar ( tan admirador de Fassbinder com dels mateixos creadors als quals admirava Fassbinder) el passa sovint pel filtre de la tragicomèdia.
I curiosament, l’humor s’escola sovint al molt notable muntatge que Thomas Ostermeier ha dirigit partint de la pel·lícula de Fassbinder, sent –li molt fidel tant al seu argument com als seus simbolismes, però alhora marcant notables distancies estilístiques envers l’original. De fet ,es podria dir que mentre Fassbinder, com ja ha quedat apuntat, basava la seva proposta en les lleis del melodrama encara que aquestes lleis es presentesin amb un cert grau de distorsió, Ostermeier opta obertament per deconstruir el melodrama. Quelcom que resulta ostentosament visible en les tres decisions clau que pren el director de la proposta. La primera d’elles consisteix en situar a l’escenari quatre actors que interpreten tots els personatges de l’obra tret de la mateixa Maria Braun, i que ho fan canviant a cada moment de sexe i de vestuari i establint sovint amb el públic un joc teixit de comicitat. La segona decisió clau és la d’anar encadenat les escenes del muntatge saltant-se les barreres marcades pel temps i l’espai en el qual tindrien lloc aquestes escenes, i creant així per moments una mena de sensació de continuïtat que marca enormes distàncies amb aquella necessitat de remarcar el cim dramàtic i el climax de cada situació que caracteritza el melodrama. I la tercera, és la de situar l’acció en un únic espai escènic ple de mobiliari vintage molt ben triat, i de cortinatges que evoquen les majestuoses cortines característiques dels cinemes d’altres èpoques. De fet, aquestes cortines es converteixen sovint en la pantalla en la qual es projecten les imatges tant del tossut passat que s’intenta oblidar, com d’un present progressivament consumista que sembla prometre un esperançador futur. Ostermeier sembla remarcar així no solament els orígens cinematogràfics del material que té entre mans , sinó el component imaginari que s’amaga darrera el miracle teutó. I tot sacrificant una mica la calidesa pròpia del melodrama, assenyala brillantment la ironia de tot plegat.
