Com és ben sabut, ni els bons metges amb vocació viatgera i voluntat de difondre la seva ciència a tort i a dret. van escapar dels efectes demolidors d’una pandèmia que va col·lapsar també la mobilitat creativa. Aquella pandèmia desoladora que vam patir fa no res, tot i que de vegades sembla que hagin passat dècades des de llavors (els mecanismes que segueix la memòria per esborrar allò que no vol ser recordat, són infinits) va aconseguir fins i tot el que semblava més inversemblant: deixar a les fosques les marquesines dels teatre de Broadway i el West End. I va impedir que aquest musical basat en la molt popular novel·la de Noah Gordon “El medico” , beneit pel mateix autor d’aquell llibre supervendes que l’any 2013 havia estat ja convertit també en una agradable pel·lícula, totalment recolzat a nivell de producció per Michael, el fill de Noah, i rebut a Madrid amb desbordat entusiasme, s’estrenés al Teatre Apolo de Barcelona, tal i com estava previst. Han tingut que passar més de quatre anys, abans que aquella ajornada estrena es pogués materialitzar. I al llarg d’aquests quatre anys , han anat arribant al mateix escenari de l’Apolo altres mostres de teatre musical que comparteixen productora amb “El medico”. I que han compartit també sovint en major o menor grau bona part del seu mateix equip creatiu , i la mateixa voluntat de convertir en musicals de gran format èxits literaris d’aquells que tenen un cert alè èpic , viatgen molt tant a través del temps com a traves de territoris reals o fantàstics i requereixen vistosos guarda-robes i molts canvis escenogràfics. Malgrat les enormes diferències que existeixen entre els seus punts de partida literaris, és tot això plegat el que fa que es pugui reconèixer una mena de fil conductor comú i de comuna concepció estètica i artística entre propostes aparentment tan distants com ho poden ser “El tiempo entre costuras”, “La historia interminable” , “Antoine, el musical” o fins i tot “¿Quién mato a Sherlock Holmes?” (el punt més baix d’aquesta trajectòria) i aquest “El medico”. I cal recordar que l’estrena barcelonina de l’espectacle ha vingut a coincidir amb l’estrena madrilenya de “Los pilares de la tierra”, una proposta escènica que , no cal ni dir-ho llegint el títol, parteix d’un ADN creatiu idèntic al del muntatge ara presentat a casa nostra. Un muntatge que, cal recordar-ho, va acabar prenent forma gràcies a l’empenta del compositor i premiat pianista Iván Macias, l’autor de la partitura d’aquest espectacle amb ambicions de superproducció escènica que arriba a l’Apolo amb menys aires de superproducció dels que lluïa a Madrid.
I és que, tal i com afirmen testimonis directes que van veure el muntatge quan aquest es va presentar a la capital del regne i que el van repetir en un escenari diferent temps després, al llarg dels seus viatges pel territori estatal, aquest metge ha anat perdent envergadura , per acabar adoptant unes formes més modestes que les que exhibia per “los madriles”. Ja per començar, a l’Apolo es prescindeix del giratori que allà no parava de donar voltes i de bona part dels elements escenogràfics corporis que li atorgaven a l’escena una dimensió més tangible. I tant l’un com els altres, són substituïts per la incorporació d’unes projeccions vídeogràfiques tirant més aviat a ensopides, no massa fidels a la flora i la lluminositat que hauria de mostrar el paisatge que travessen, i mancades d’aquella espectacularitat i creativitat que en teoria reclama una proposta amb aquestes característiques. D’altra banda, quan la producció es va estrenar a Madrid, presumia d’haver reunit a l’escenari l’orquestra més gran mai reunida per un musical amb origen espanyol. Doncs bé: l’orquestra que sona a l’Apolo omple l’escenari d’instrumentacions (no massa ben) pregravades, acompanyades per la presencia ( si no vaig comptar malament) de tres únics musics que toquen en directe. Per fer-nos una idea: a un musical de mitjà tirant a petit format com ara ho és “Lizzie” ens en trobem sis, de músics tocant en directe. I no vull entrar en el terreny de les comparacions, perquè fa molt lleig. Però alhora, no puc evitar fer-ho , tot recordant que , gairebé porta per porta, a uns metres de distancia dels camins pels quals transita aquest metge, navega el vaixell pirata de “Mar i Cel”, trencant onades en companyia d’una gran formació orquestral. Per cert: si aneu a veure tots dos espectacles (d’altra banda, tots dos situats en èpoques pretèriques que ens parlen dels desastres derivades de la intolerància religiosa , cultural i racial i del xoc entre civilitzacions) , fixeu-vos bé en les similituds escenogràfiques que presenta el moment de l’arribada al gran mercat d’Esfahan, en relació amb un altre de molt semblant inclòs des de sempre al musical de Dagoll Dagom . I fixeu-vos també ,tornant al tema de les projeccions, en l’extrema qualitat i imaginació que mostren les que es van incorporar a l’espectacle de Dagoll Dagom ja en la seva anterior reposició. Ja posats a parlar de similituds, en aquest cas dramatúrgiques, fixeu-vos alhora en els paral·lelismes que presenta l’escena del barber ambulant d’aquesta història, en relació amb aquella altra protagonitzada pel barber Pirelli i el seu jovenet ajudant a l’excepcional “Sweeney Todd”.
Però deixem de banda aquestes anecdòtiques i potser del tot causals coincidències que no tenen la més mínima importància. I entrem una mica més a fons en les ja més serioses limitacions que presenta un espectacle certament superior a les ja esmentades propostes anteriors de la mateixa factoria creativa que han passat abans per aquest mateix escenari. Aquí ens hi trobem un força més solvent equip interpretatiu que defensa amb coratge acompanyat de llampant vestuari la correcte partitura de Macias, construïda a partir d’uns esquemes melòdics heretats d’aquella tendència a l’alè èpic amb arrels molt líriques que va marcar la pauta dels grans megamusicals nascuts bàsicament al West End que feien furor a la dècada dels anys 80, tot i que alguns d’ells segueixin en cartell com si el temps no hagués passat . D’altra banda, un alè èpic que es pot reconèixer al mateix “Mari i Cel” nascut per la mateixa època, i admirablement capturat per un Albert Guinovart que va saber omplir la seva partitura amb moments musicals gloriosos d’aquells que s’acaben transmeten de generació en generació. I perdoneu-me, perquè he tornat a caure en la trampa comparativa: no ho tornaré a fer més (com a mínim, avui). D’altra banda, aquí ens hi trobem també una factura visual ni de lluny tan espectacular com pretén ser-ho i tocada de les ja també assenyalades limitacions, però sí més que suficient per fer una mica de patxoca. Això, malgrat que de vegades la tendència a remarcar l’exotisme caigui en un cert kitsch potser inevitable. I gràcies al miler llarg de pagines escrites per Noah, aquí ens hi trobem també una trama d’aquelles que no permet ni un moment de pausa, perquè a l’escenari sempre estan passant moltes coses.
Però com diu una sàvia dita castellana, “quien mucho abarca poco aprieta”. Aquests argument sobrecarregat i la voluntat de comprimir-lo en tres hores d’espectacle , malgrat deixar-se moltes pàgines i línies argumentals secundàries pel camí, constitueix per contra un dels principals esculls que el muntatge es mostra incapaç de salvar. El llibret de l’obra funciona a partir d’una acumulació d’altra banda sovint mal mesurada. I és que, paradoxalment, entre tant esdeveniment es produeixen moments que resulten repetitius en excés, especialment , al llarg d’un segon acte que es fa desmesuradament llarg. Els personatges es presenten sempre mostrant trets esquemàtics: la caracterització i el maquillatge, s’imposen sempre al més mínim intent d’aprofundir encara que sigui una miqueta en ells. Les lletres de les cançons s’escoren clarament cap a la banalitat i la rima del tot impossible. I el ritme de tot plegat , malgrat la seva voluntat d’anar sempre saltant de pic en pic, experimenta sovint caigudes en picat, de les quals només sap recuperar-se amb notòria dificultat. “El medico” acaba resultant així un espectacle gran (tot i que no tant gran, si ens fixem en l’orquestra i les buidors escenogràfiques que les imatges virtuals no poden reemplaçar ) que no arriba a ser mai un gran espectacle; un musical esforçat i – això sí- ple de gent a l’escenari, justet a nivell coreogràfic, correctet a nivell musical, i incapaç de salvar en segons quins moments aquella equivocada tendència que suposa confondre un molt alt volum de veu disposat si cal a lliurar-se al crit ,amb una bona interpretació al servei del contingut teatral i emocional del tema que s’està cantant. Un espectacle entretingut ,agradable de veure i raonablement vistós, fet amb mitjans suficients com per a crear certa sensació de gran producció, però mancat de la força que es pot reconèixer en els grans musicals presentats mitjançant grans produccions en els que intenta emmirallar-se .
