La població cada cop s’està envellint més i els avis tracten de viure els seus últims anys de vida amb tota la dignitat possible malgrat que en molts casos la pensió sigui miserable. Però l’obligació dels fills i els nets sempre serà la d’escoltar-los, acompanyar-los i fer de cronistes del seu probable declivi. Una crònica per ningú més que per nosaltres i els nostres. Guardar el record i saber transmetre’l amb tendresa. Però quan hom és dramaturg i té un avi o una àvia amb una història ben peculiar, pot sentir la necessitat d’explicar-la, de donar-li una posada en escena. S’ho pot prendre com un acte de justícia, deixar constància d’una vida que, a ulls de l’autor, sigui extraordinària. Tanmateix, això és el que ha fet
Jan Vilanova Claudín, el dramaturg dels Sixto Paz i autor de El més bonic que pots fer. Al Centre de les Arts Lliures (a.k.a Espai Brossa) la podeu veure fins el 19 d’abril.
Quan un autor vol parlar d’una història que l’afecta personalment pot posar el focus en la història, en els personatges que l’habiten o fer-ho en ell mateix. El més bonic que podem fer ens explica la història de la Carmen Urondo Ezcurrechea, aquí coneguda com la babushka (àvia en rus), l’àvia de l’autor. Però el punt de vista que fa servir en Jan és el seu. El protagonista és ell, és el relat de com li va impactar la mort de l’àvia i com fa un viatge (de fet l’autor explica que la investigació per la dramatúrgia forma part d’aquest viatge) cap al passat, reconstruint la vida de la seva babushka, una dona nascuda a Donostia que formant part d’una família comunista va marxar a Rússia per fugir dels nacionals.
En Jan és en Pau Roca i ell n’és principalment l’únic narrador de l’obra. Però no està sol a l’escenari. L’acompanya la Montse Colomé, reconeguda més com a ballarina i coreògrafa. La Colomé és una presència gairebé constant en l’obra, és el fantasma de la babushka. Però no actua com un fantasma sinó com una presència viva que balla, es mou, es comunica amb la mirada i el gest. La Colomé fa un treball preciós recreant aquesta àvia solitària, però dedicada als seus nets. En paraules d’en Pau/ Jan, la babushka tenia temor a l’oblit, a que no la sentissin com la seva àvia. La veiem feliç, però també veiem el seu declivi tal com l’explica en Pau. Una història de vida plantejada des del record que la Colomé acompanya amb una incontestable presència escènica.
La història, tot i ser escrita des de les entranyes, no acaba de commoure. Tot i un inici molt bo, poc a poc es va desinflant i, tot hi arribar a punts certament emotius, al final hom té la sensació de que el text (i probablement la interpretació) no ens fa sentir tan el dolor que devia sentir en Jan. També em pregunto si l’opció de posar el focus en l’àvia, de que ella en fos la protagonista real i narradora, no hagués causat més aquesta sensació. Les històries de personatges del nostre passat interessen als Sixto tal com van demostrar a hISTÒRIA o Dybbuk.
Però El més bonic que podem fer pateix d’un desequilibri en la gestió de les emocions que ha de transmetre la història. I això és bàsicament culpa de la segona línea narrativa. En Jan assisteix a un congrés d’un terapeuta que acaba sent una constel·lació familiar (haig d’admetre que aquestes “trobades terapèutiques” em fan entre mandra i por) que ajudarà als seus integrants a somatitzar el dolor que senten. Aquesta part està tractada en un principi ens estranya, és fosca, ens endinsa en una atmosfera de thriller. Però després es transforma en un acte comunitari el qual Jan sembla fer-ne befa al principi per acabar abraçant. Aquesta trobada que el mateix autor confessa que hi va pel seu propi procés d’investigació dibuixa una línia narrativa que trenca el ritme de la història principal sobre l’àvia i refreda les expectatives. I precisament, la intervenció de gent del públic a escena per formar part de la constel·lació familiar, tot i ser una bona idea, acaba sent massa allargada. La noia dolça amb qui connecta l’autor és l’única persona que realment implica emocionalment l’autor. O almenys això és el que ens vol mostrar. Però com la intenció és la d’explicar-nos l’assimilació del dolor per part de l’autor, la investigació sobre el passat de l’àvia passa a segon terme. Penso en Harakiri i com es dóna veu al dolor que precedeix i causa el suïcidi. Tant sentim el patiment de la dona que es mata com la del seu fill. Aquí sols veiem una cara de la moneda
El més interessant està en la història de l’àvia, la seva relació amb la família i amb el propi Jan. Per això quan en un parell de moments ens dóna, de cop i no disseminada, tota la informació sobre la vida de la Carmen, ja no queda massa més a dir sobre ella. Bé, no és ben bé així. No desvetllarem la bomba que deixa anar l’autor al final de l’obra, el secret inconfessable que a última hora va deixar anar la babushka. Sols diem que la força del secret hauria de tenir molt més pes en la història, sinó dóna la sensació de que per l’autor és un tema menor. I no, quelcom així s’ha de tractar amb la importància que té per sobre del propi dol. De fet, el impacte és tan gros que sorprèn que no l’utilitzi per concloure la història. I és que El més bonic que podem fer no sap acabar el seu relat. Té fins a dos o tres finals possibles abans de que realment acabi.
El pes de la funció el porta el Pau Roca, tot i el treball preciós que fa la Montse Colomé. Però sigui perquè el text no li porta o per la seva aposta per una interpretació més natural, l’actor resulta una mica pla en el seu viatge i quan arriba al suposat clímax emocional acaba sent massa impostat.
L’escenografia però, a càrrec de la Paula Bosch, és una delícia. Recrea el saló i menjador de la babushka, ple de plantes, tauletes, fotografies, etc. I en una de les parets dividida per marcs de finestra, es projecten, les imatges de fons (el jardí o el balcó). Però també els vídeos i les imatges que contextualitzaran la història de la Carmen. El tractament audiovisual en aquest cas és impecable, no hi ha cap imatge que no ens aporti alguna informació de valor sobre la pròpia àvia al mateix temps que ens provoca nostàlgia, tendresa o tristesa.
Sento que aquesta crítica no encaixa amb l’entusiasme generalitzat que desperta la peça. I secretament celebro que sigui així. M’imagino l’esforç i la feina que ha suposat pel propi autor. Un text tan viu i tan personal si no arriba a connectar amb el públic pot suposar un xoc pel propi Jan Vilanova. Aquesta crítica al final sols és l’opinió d’un espectador més. I, tanmateix, espero ja amb ganes la seva pròxima obra escrita.
