A les persones que coneguin amb certa profunditat els esdeveniments polítics relacionats amb els anys de la transició, o que hagin estudiat les convulsions internes que va patir el Partit Comunista d’Espanya quan aquest va optar per les tesis de l’eurocomunisme , el nom de Fernando Claudín els hi resultarà sens dubte ben familiar. Però fins i tot així, és probable que quan hagin anat al teatre a veure algun dels sempre notables espectacles de la productora teatral Sixto Paz (que enguany celebra la seva primera dècada d’existència), i hagin vist el nom de Jan Vilanova Claudín escrit al programa de mà de l’obra, no se’ls hi hagi acudit relacionar-lo amb el d’aquell emblemàtic militant del PCE que va acabar enrolant-se a les files del PSOE.
Doncs, a partir d’ara, a partir d’aquest espectacle de la formació que ara torna a la Sala Joan Brossa després d’haver obtingut un notable èxit quan es va estrenar fa uns pocs mesos, el vincle ja s’haurà fet del tot evident. Tot i que no sigui de l’avi, de qui ens vol parlar en Jan, sinó de la seva iaia, la seva “bàbuixka”, per dir-ho amb aquella llengua russa que es va convertir en la segona llengua de l’avia, quan aquesta va arribar a l’URSS amb només catorze anys, i formant part d’aquella generació de criatures exiliades a la qual coneixem amb el nom d’ “els nens de Rússia”. Com ens recorda també en Jan , a Carmen Urondo Ezcurrechea, a aquesta avia que se’n va anar a viure a Madrid quan va tornar de l’exili, i amb la qual va crear uns ben intensos vincles afectius, li va passar una mica allò que els hi ha passat a tantes i tantes altres dones: va viure sempre a l’ombra del marit. Que, en aquest cas, era una ombra en constant moviment, donades les circumstàncies polítiques, i el càrrec que ocupava en un partit condemnat a la clandestinitat. I malgrat tot, aquesta avia que havia arribat a ser tinent de l’exercit Roig tenia una història personal que de ben segur hagués pogut projectar alhora la seva pròpia extensa ombra, però que es va quedar a l’ombra, fins que ja es va fer massa tard per recuperar-la.
La Carmen va morir a l’octubre del 2014, quan havia complert ja els noranta-tres anys. I fins pocs mesos abans, fins la fatal caiguda que la va fer caure també al forat negre de la pèrdua de la memòria i la confusió dels records, havia estat sempre una àvia perfectament autònoma . Perduda l’autonomia i el control dels records i del reconeixement de les persones i les coses, la Carmen va tornar a donar classes de matemàtiques com havia fent durant tants anys, amb la diferència que aquest cop, l’alumnat al qual es dirigia, era un alumnat inexistent. I la Carmen va començar també un dia a repetir davant en Jan i amb neguitosa insistència una frase que ja descobrireu tot veient l’espectacle, però que li va provocar a l’autor d’aquest homenatge teatral aquella mena de pregunta que de vegades ens formulem, quan ens adonem que ho desconeixem gairebé tot d’una persona que ens ha acompanyat tota la vida, i que ja no hi ha forma d’obtenir d’ella les respostes que ara tan anhelem .La frase de l’avia, per posar-hi un mític referent cinematogràfic, venia a ser com aquell “Rosebud” que deixa anar el ciutadà Kane abans de morir, sense que ningú encerti a trobar la significació que tenia la paraula per a la persona que ha mort després de pronunciar-la.
Així doncs, la millor forma que tenia en Jan de mantenir amb l’avia “una conversa que mai hauria pogut tenir d’una altra manera”, era crear una obra al voltant de la seva ombra per tal de donar-li una mica de llum, encara que restin preguntes que mai no podran tenir resposta. I omplir l’escenari amb imatges i més imatges , uns quants objectes i un bon grapat de plantes, per tal de fer-nos sentir una mica com si ens trobéssim al saló de la seva casa madrilenya. I fer de Montse Colomé una notable i molt coreogràfica reencarnació de la “bàbuixka” , capaç d’evocar amb els seus moviments i les seves mirades tant la vitalitat dels bons dies, com l’angoixa davant l’amenaça implacable de la decrepitud dels últims mals dies.
.Però alhora, Vilanova Claudín ha volgut convertir Pau Roca en el seu alter ego. I ha volgut que la presencia a l’escenari del net, no sigui només la del narrador que exerceix de testimoni. Aquest net, té alhora la seva pròpia narrativa, les seves pròpies angoixes i ansietats, la seva pròpia necessitat de posar en ordre la seva constel·lació familiar. Aquest net amb ganes de vestir una d’aquelles samarretes que porten anys fent furor ,i que exhibeixen amb orgull la frase “preferiria no fer-ho” convertida en el lema existencial del Bartleby de Melville, crea el seu propi espai escènic. I malgrat l’interès que aquest pugui tenir, es produeix una descompensació entre l’espai reservat a l’avia, i l’espai ocupat pel net, i entre la dramatúrgia que embolcalla la presència de l’avia, i aquella altra que acompanya al net. De la mateixa forma que es produeix també un desnivell entre aquella magnífica forma d’integrar el públic en la representació que Sixto Paz ha exhibit en altres ocasions, i la un xic forçada presència a l’escenari d’espectadors i espectadores que es produeix aquesta vegada, i que dóna lloc per exemple a una visualització de la constel·lació familiar més anecdòtica que veritablement emotiva. En qualsevol cas: aquesta proposta tan personal , l’encerta de ple quan es tracta d’atorgar-li el protagonisme que es mereix a una avia a la qual li va tocar viure un grapat dels moments més dramàtics i intensos de la història del segle XX, i que alhora va saber convertir una tarda de cinema (avui projecten “Tango y Cash”, amb el Sylvester Stallone i el Kurt Russell! ) i un passeig per la Gran Via madrilenya en un record inoblidable d’aquells que t’acompanyen tota la vida. I encara que potser no l’encerti tant quan es tracta d’assistir a reunions terapèutiques de les quals n’han de sortir constel·lacions familiars, i quan es tracta de seguir-li les passes a una noia amb el somriure molt dolç, el tribut a la “bàbuixca”, compensa força els desnivells.
