Amb el cicle El meu clàssic acostem autors essencials de la literatura catalana a través de nous llenguatges. Enguany, el cicle de quatre sessions és dirigit per Mònica Bofill i se centra en autors que han parlat de la immortalitat: Ramon Llull, Joan Maragall, Anna Murià i Anna Dodas. Cada funció serà una peça única que utilitzarà tres llenguatges per parlar de l’autor i la seva obra: la presentació conceptual del seu univers literari en relació amb la immortalitat, la lectura de textos i la improvisació musical.
Festival Clàssics 2023.
Tota l’obra de Maragall la podem llegir com un esforç constant per cridar-nos a la vida, a l’acció. A estar desperts. La gran contraposició en Maragall no és el bé i el mal, sinó la vida i la mort. Maragall, a més de la seva notòria implicació en la política i la cultura catalana, va ser un home que va dedicar una part significativa de la seva vida a la recerca d’una comprensió més profunda de la transcendència. Ignasi Moreta, Lluís Soler i Lídia Pujol ens submergiran en aquesta recerca de la vida.
Introducció: Ignasi Moreta
Dins del festival Clàssics 2023, l'escenari Joan Brossa ha acollit una mirada a l'obra poètica i al corpus del pensament de Joan Maragall. Ho ha fet lluny dels seu Sarrià natal (on durant anys s'hi representava una escenificació que donava un perfil del personatge des d'una vessant teratralitzada (Maragall a casa). Ara, Ignasi Moreta ha volgut extreure com afrontava la mort el poeta. I ho feia des de la vitalitat.
Amb un format molt clàssic i pedagògic, els preludis de Moreta incidien en qjuè fixar-se en el vers per acabar traçant una mena depensament abstracte del poeta Joan Maragall. Lídia Pujol arrencava amb un cant a cappella i Lluís Soler recuperava el mite d'El comte Arnau, ara amb els versos de'n Maragall (el 2007 i 2017 va recitar-ne la versió de Josep Maria de Sagarra). El poeta reivindica la pulsió de la vida, de l'erotisme, per sobre de la submissió de la por i la religió. Com a Dimecres de Cendra, Maragall aconsella que aparti del front rosat la cendra de quaresma a una noia jovial, com si repetís el prec del Comte Arnau a l'abadia Adalaisa que es tragués el manto.
La mort per la pàtria és inútil. Ho deixa ben descrit en la nova decepció catalana cap a Espanya, en una relació de constant menysteniment: (Oda a Espanya) I també lamenta la inutilitat de la pena de mort (a Ferrer i Guàrdia), tot confiant en la possibilitat a redimir-se a través del perdó.
Joan Maragall s'aferra a l'èpica de la vida. tot i això els seus versos són habituls en els recordatoris dels funerals. Segurament perquè desitja que la seva mort, en realitat, sigui un nou reocmençar. Així, el Cant espiritual el tanca amb un "si'am la mort una major naixença."
La posada en escela d'aquesta lectura és austera i senzilla. Hi juga a favor la veu i la capacitat de dicció de Lluís Soler i la versatilitat i la veu clara de Lídia Pujol que ara és l'abadessa d'el comte Arnau, ara canta, sempre cap al mar endins, com a obertura del recital. La confrontació i els inicis de cada quadre, am la breu dissertació permeten posar un focus d'atenció als versos (que no poden ser rellegits. Els poemes, com el teatre, té molt en compte la sonoroitat i el perill de no poder repetir la rèplica (o el vers). que encenguin el far per resseguir el panorama del relat, del comentari racional a l'energia intuïtiva de la poesia esclafa altres visions. Probablementl l'acompenyament podria ser més oberrt i permetés interpel·lar al públic, després d'una primera lectura i gudr-lo de nou després de la conversa. Els faristols distancien la voluntat del poeta dels seus oients. És quan la veu i l'acció traspassa la quarta paret que el vers es desplega amb tota la seva frescor i potència.
