El meu nom és Hor

Circ

informació obra


Intèrprets:
Wanja Kahlert, Maria Campos
Autoria:
Adrià Montaña, Wanja Kahlert
Direcció:
Guy Nader
Sinopsi:

Segon espectacle de la companyia, El meu nom és Hor és una peça basada en poesia visual, expressió personal i tècnica de circ (mans a mans, manipulació d’objectes, marionetes), l’estudi del moviment i un paper central de la il·luminació. La peça investiga en el moviment a través d’una barreja de tècniques i disciplines emmarcat en el moviment màgic de les marionetes, motor expressiu i emotiu.

Sense que tinguin una presència directa en l’espectacle, els artistes han begut de vàries fonts artístiques a l’hora d’entrar en mons abstractes, com ara les pintures del pintor surrealista Edgar Ende amb el seu món desolat però en color i sempre amb una esperança al final.

PSiRC neix el 2011 i està formada per Adrià Montaña (àgil de mans a mans), Wanja Kahlert (portor de mans a mans) i Anna Pasqual (perxa xinesa). El seu primer espectacle, Acrometria, gira durant 3 anys per Europa i Amèrica Llatina, a 12 països i amb més de 120 representacions i rep rellevants guardons, com el premi a l’espectacle de nit de la darrera edició de FETEN, el guardó “Freiburger Leiter” de la Kulturbörse de Freiburg 2016 com a espectacle d’arts de carrer, el  premi Zirkolika 2012 a la millor companyia novell i el FAD 2013- Aplaudiment a la creació emergent.

Crítica: El meu nom és Hor

15/09/2018

Preciosa torrentera d'imatges però sense brúixola

per Jordi Bordes

Psirc és un ferm defensor del nou circ. D’aportar noves mirades als exercicis acrobàtics d’un àgil i un portor. Després de molt temps de recerca, presenten una peça amb moltíssimes aristes interessants. Que donen molta més volada al seu exercici construït a base de força i equilibri: S’han imaginat una cova inexistent d’un paratge on se senten atrapats, talment a la profunditat de La Veronal a Voronia. En aquest espai fosc i imaginari, han creat un joc de llums tant poètic com rudimentari. I han deixat que, de les seves ombres apareguessin titelles que manipulen i amb les que interactuen. És un material preciós, que saben respectar amb cura. Però, davant d’una recerca tant exquisida han oblidat bastir una dramatúrgia que relligui tot plegat. Ara, la peripècia és més aviat insulsa. Que no acaba d’encertar el to amb el que es vol narrar. Que no sap per on trepitjar. I amb peus de fang és molt perillós pretendre sortir-ne airós d’un espectacle de circ contemporani. Probablement, amb quatre cosses d’un dramaturg justificarien tot aquest material i li donarien una projecció poètica (com és ara) i profunda, enfocada (com li falta a hores d’ara).

Psirc és una companyia inquieta, que indaga. Ho va ser amb el seu treball de presentació: Acrometria. També va treballar amb els de Sixto Paz a Tender Napalm, convertint uns quadres descriptius en veritables coreografies amb el cos. La paraula anava a càrrec dels actors. També viatjaven a un lloc fosc, i s’enfrontaven a uns monstres espantosos. Però la contundència del text feia que la producció no perdés el rumb. Ara, sense un subjecte que voler explicar la producció deambula perduda. I així és impossible sortir d’una cova maleïda. Necessiten la brúixola d’un dramaturg. Quan la trobin, reeixirà.