La creació de l'obra «El misteri de Fermat», del Teatre de l'Enjòlit, em porta a la memòria, amb totes les distàncies, que són moltes, un espectacle musical, «El temps de Plank» (Sergi Belbel, Teatre Romea, 2000), que relacionava una història familiar amb la «constant de Plank» i connectava la mort amb la física quàntica, centrant el seu punt de vista en una fracció infinitesimal, el temps mínim en què es pot produir un fenomen físic i que és aquell punt al qual els científics atribueixen la fracció de segon que provoca el Big Bang.
L'interès per acostar la ciència al teatre, tot i que no gaire habitual, sempre resulta un repte considerable, tant per a la companyia que s'ho proposa com per a la tipologia d'espectadors als quals s'adreça, en aquesta ocasió sembla que especialment i de manera molt directa als amants de les matemàtiques, als estudiants d'institut i els que s'hi trenquen les banyes cada dia amb fórmules de càlcul a la pissarra —que morin les calculadores!, que diria la revolta— per demostrar que 2 i 2 no sempre fan 4.
La companyia Teatre de l'Enjòlit s'ha emmirallat en el teorema de Fermat, una descoberta de Pierre de Fermat (1601 - 1665), un jutge afeccionat a les matemàtiques, que es veu que ha fet ballar el cap de molts altres matemàtics des del segle XVII fins a finals del segle XX quan l'anglès Andrew Wales, el 1995, va resoldre l'enigma deixat en suspens per Fermat. Bravo! Li va valdre fa dos anys la medalla Abel, atorgada al mèrit matemàtic per la seva descoberta.
La cosa arrenca amb el famós Teorema de Pitàgores que presumptament diuen que ha de saber tothom qui trepitja els instituts. I amb aquesta certesa —que em sembla més pròpia de la confiança en un sistema educatiu de fa uns anys que no pas de l'actual— la companyia no amaga que adreça el seu espectacle, «El misteri de Fermat», sobretot, a un públic juvenil.
La voluntat pedagògica, doncs, diria que involuntàriament ha ofegat la llibertat creativa que requereix el teatre. I en una mena de «Merlí matemàtic», la companyia dóna a conèixer personatges de la ciència, la filosofia i les matemàtiques com Blaise Pascal, René Descartes, Marin Mersenne, Leonhard Euler, Sophie Germain, Carl Fredrich Gauss, Ernst Kummer, Yukata Taniyama i Goro Shimura, fins arribar al contemporani Andrew Wiles.
Els intèrprets de la companyia es mouen en un espai escenogràfic molt senzill, uns panells giratoris que serveixen també de pissarres on les fórmules apareixen i desapareixen com si fossin el plat a taula de cada dia. Només amb alguna caracterització de perruques i alguna peça de vestuari, acaben inerpretant una vintena llarga de personatges en escenes molt breus durant setanta minuts i amb un treball de moviment i de gest que marca la distància entre el temps present i el temps de l'època dels personatges relacionats amb les matemàtiques. Sense interpretació teatral, el text seria com una conferència sobre les matemàtiques, un registre que Teatre de l'Enjòlit defuig i suavitza amb la posada en escena.
Fugint de l'estricte interès científic i entrant en el literalment teatral, es podria dir que l'espectador «poc matemàtic» pot arribar a extreure de l'espectacle la perplexitat que un teorema aparentment senzill com el de Fermat, similar al també aparentment senzill de Pitàgores, hagi trigat 300 anys a ser desllorigat pels experts. Si un teorema com aquest triga 300 anys, ¿com no n'ha de trigar 300 més, a trobar el desllorigador, qualsevol altra «teorema» de voluntat col·lectiva? I així estem, esperant que aparegui l'«Andrew Wales» particular que salvi la humanitat del desastre. (...)
