Teatre de l'Enjòlit, habitualment centrats en la denúncia social (Si no ens paguen no paguem, 2013; i Realpolitik, 2017), han fet un gir puntual cap al teatre divulgatiu. La passió pel cas d'el teorema de Fermat i l'obsessió d'Andrew Wiles fins a aconseguir desxifrar-lo els ha apropat a un teatre pensat per a instituts. És un bon exercici que les companyies provin camps nous; però seria millor si comptessin amb còmplices que els ajudi a una dramatúrgia, avui, massa plana.
En realitat, no hi ha conflicte. Només exposició cronològica dels diferents científics que van intentar respondre a la provocació matemàtica de Fermat. L'obra pretén fer evident la falta de dones en el camp científic (o en el cas que accedissin a llocs de presitigi, a través de sobrenoms o trampes piadoses). Sobta, però, que tot i que es decideixi que l'interpret de Wiles sigui una dona, es menystingui tant la seva dona. Posar discussió científica (o filosòfica) a escena és molt atractiu. Perquè permet projectar les fórmules directament. Però, rebut des del públic, això no atrapa ni interpel·la prou.
Per citar alguns exemples, Tom Stoppard construeix un joc de relacions intrigants a Arcàdia (TNC, 2007) molt més enllà dels càlculs matemàtics, dirigit per Ramon Simó. Loscorderos deliren amb el gat de Schrödinguer a Afasians (La Pedrera, 2016). Àngels Margarit juga amb la formulació a Back àbac (Mercat de les Flors. 2016). Dürrenmatt extrapola la ciència amb la responsabilitat dels científics i la bomba atòmica a Els físics (Tantarantana, 2005). En realitat, doncs, pocs procuren fer una demostració científica a escena. De fet, Isabella Rossellini, s'atreveix a conversar amb els filòsofs per contrastar la seva tesi sobre la humanitat dels animals a Link link Circus (Akadèmia, 2018). A El misteri de Fermat li passa el mateix que l'experiment de la FEI, Galileu, (Club Capitol, 2017) que també pretenia atrapar l'interès dels estudiants de batxillerat.
El treball dels actors és quasi farsesc. La timidesa de Wiles contrasta amb tots els altres amb afany de poder i reconeixement. Dels braços caiguts al'excés (fent de gos, ballant, passant-se per periodista d'afers científics) de Jenny Beacraft. O per les perruques i grans gestualitat dels personatges interpretats per Elies Barberà i Arnau Marín. Però la dramatúrgia fa aigües perquè no troba motivació per al conflicte més que una lluita d'egos. L'espai escènic es resol amb dos plafons que van girant sobre sí mateix, demanera eficaç, deixant pissarres, fòrmules, i permeten projeccions prou atractives. Segurament, el motiu per a l'espectacle és l'emoció de Wiles, anys després, en el seu despatx emboscat de papers, incapaç de no emocionar-se per haver resolt el cas. És en aquesta paradoxa, tant íntima, des d'on el tema esclataria l'interpes dels alumnes que vagin a veure la peça, probablement. Cal parar atenció que el vídeo es vegi bé, perquè en l'estrena els actors feien ombres al projector o, en el pitjor dels casos, tapaven el protagonista matemàtic.
