El monstre al laberint

informació obra



Traducció:
Marc Rosich
Coreografia:
Constanza Brnčić
Direcció:
Constanza Brnčić, Carme Marfà
Direcció Musical:
Simon Halsey
Músics:
Orfeó Català, Cor Jove de l’Orfeó Català, Cor de Noies de l’Orfeó Català, Cor Infantil de l’Orfeó Català, Cor de Mitjans de l’Orfeó Català, Cor de Petits de l’Orfeó Català, Jove Orquestra Nacional de Catalunya , participants individuals, Marc Sala, Gemma Coma-Alabert
Intèrprets:
Quim Giron
Escenografia:
cube.bz
Il·luminació:
cube.bz
Vestuari:
Silvia Delagneau
Caracterització:
Silvia Delagneau
So:
Carlos Gómez
Ajudant de direcció:
Beatriz González Magadán
Dramatúrgia:
Carme Marfà
Sinopsi:

El projecte va ser un encàrrec de la London Symphony Orchestra (LSO), la Berliner Philharmoniker i el Festival d’Aix-en-Provence, que van demanar al compositor Jonathan Dove una creació contemporània que pogués ser representada per un repartiment mixt, amb cantants professionals i aficionats, i que deixés espai també a joves intèrprets dels diferents països on es representés. Perquè el muntatge va néixer amb la intenció que pogués tenir diferents posades en escena en idiomes diversos, amb característiques pròpies en cada ocasió. Reprenen el projecte a Barcelona els músics de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya i els Cors de l’Orfeó Català, acompanyats de tres solistes i, és clar, de tot de cantaires aficionats que en les setmanes anteriors a la representació han rebut una preparació prèvia. A més, intèrprets joves i un artista de circ (Quim Girón, en el paper de Minotaure) s'afegiran a la representació al costat dels músics professionals.

Tots plegats expliquen una història senzilla: el mite de Teseu i el Minotaure. Minos, el rei de Creta, té al seu palau un laberint a l'interior del qual viu un monstre terrible, meitat home, meitat brau, que s'alimenta de carn humana. I com que Minos ha vençut Atenes en una batalla, reclama que cada any la ciutat li enviï un grup de joves per alimentar el seu monstre. Per posar fi a les sanguinàries exigències de Minos, el jove Teseu, un atenenc més, s'afegeix al grup de nois i noies destinats a ser víctimes del monstre. I en endinsar-se al laberint trobarà la manera d'acabar amb la criatura i salvar la vida dels seus companys d'aventura.

Una creació d'òpera col·lectiva i participativa que posa en contacte el món professional i l'amateur i els fa participar en un muntatge escènic que té tant d'experiència artística com d'aventura humana.


Crítica: El monstre al laberint

16/07/2018

Notable exercici de dramatúrgia amb coral i orquestra

per Jordi Bordes

El monstre al laberint s'inscriu en la llista d'espectacles més o menys lírics i de participació dels alumnes que coincideix amb el Brundibár de l'any passat,per exemple. Ahir tocaven músics de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya amb tots els quadres de l'Orfeó Català i, encara, amb altres cantants amateurs i els tres solistes. Tot, per compartir una estona musical a l'aire lliure, amb un notable joc de moviment escènic. Constanza Brnčić va proposar un joc d'entrades i sortides dels joves (la càrrega d'esperança d'Atenes que, anualment, hauria de lliurar al rei de Creta com a demostració que havia estat vençuda) a través dels passadissos de l'amfiteatre. Una idea preciosa i àpida d'executar que permetia involucrar el públic dins de la cantata perquè els joves interpretaven el seu retorn baixant per les escales, a tocar de les butaques.

La proposta internacional que Jonathan Dove va composar per a la London Symphony Orchestra (LSO), la Berliner Philharmoniker i el Festival d'Aix-en-Provence parteix del mite del Minotaure i de com Teseu el venç. En part, coincideix en aquest Grec amb la lluita titànica contra un monstre del bosc d'El poema de Guilgamesh, però aquest cop amb la música simfònica en tota la seva potència. I amb una peça de poc més d'una hora de durada. 

És un encert que el Grec incorpori aquests programes de participació de músics amateurs al programa, i que el situi en el Grec. Perquè permet que molts familiars s'estrenin en aquest  festival (i en aquest espai, com es feia notori, ahir) i perquè el festival demostra que  és permeable amb l'activitat cultural i social de la ciutat, en aquest sentit, també  enguany s'hi han incorporat programes d'Art i Part, realitzat durant mesos als barris. No és tant important el resultat (per bé que aquesta òpera en cocret va ser plaent a oïda i distreta en quan a moviment) com el procés de construcció. En aquest sentit, que Quim Giron fos la representació del Minotaure li va donar una preciositat notable. És cert que si Lluís Homar (que era entre el públic) hagués pronunciat la seva narració en directe, o si Giron, d'Animal religion, hagués entrat com una de les seves darreres bèsties (que es va poder veure a Fira Tàrrega, Ferida) hauria guanya una intensitat més profunda, però llavors, probablement, el cant coral hagués deixat de ser protagonista. Van ser unes renúncies necessàries, doncs, per fer una peça equilibrada. En canvi, la presència d'un nen a escena, sol, sense cantar, era magnètica, un joc molt potent, senzill i efectiu. Pel que fa als cors de l'Orfeó la peça va ser una oportunitat a trencar el seu hieratisme i de moure's, ballar (fins i tot), transformant-se en un laberint que absorbia els joves d'Atenes fins a endinsar-los a una cova plena d'esquelets imaginaris d'altres joves.