El nino. Allà on és més fàcil veure-s'hi

Teatre

informació obra


Companyia:
La Salamandra
Sinopsi:

Una dona davant del mar amb la seva parella de tota la vida, un ninot inflable. Ella no pot nedar. Per a ella, ell és real i els seus ulls sense ulls són els únics ulls que pot estimar.
La relació va existir i va durar més de deu mil anys: aquest amor és difícilment degradable, com el plàstic.
Com una il·lusió.
L’obra tracta de la patologia de l’anorèxia, entesa aquí en el sentit de símptoma i defensa arran d’un abús patit durant la infància, i explica la tragicomèdia de l’amor impossible i la seva petició inesgotable de trobada i dialèctica amb l’Altre, eternament present i absent.


El Nino , el text de la jove dramaturga bergamasca Irene Petra Zani, el vaig descobrir en una roda de selecció de textos de joves dramaturgs italians que va tenir lloc a Milà a la tardor de 2018. La xarxa europea Fabulamundi, a la qual està associada la Sala Beckett, presentava una tria de textos que buscaven partners internacionals; jo hi vaig anar com a traductor de part de la Beckett i em vaig enamorar completament d’aquell material. I he de dir que el nivell era molt alt i que hi havia moltes propostes interessants, però per a mi cap de tan singular com aquest text que elabora un tema difícil (els abusos en la infància dins el marc de la família), i és capaç de portar-lo a un tractament poètic i dramatúrgic molt imaginatiu i potencialment molt seductor per a una actriu i també per als espectadors. Vaig traduir el text, un monòleg per a una dona sola amb la presència d’un nino inflable de sex-shop, el vam revisar amb la seva autora, el vaig donar a conèixer a una actriu i una directora que em va semblar que s’hi podien interessar (la menorquina Enka Alonso, esplèndida, que ja coneixia de  Dolça Sodoma meva , i la Loredana Volpe, una jove veneçolana, poeta i directora d’escena carregada de talent, que havia conegut com a alumna en un màster de l’Institut del Teatre) i vam aconseguir fer-ne una lectura pública a la Sala Beckett de Barcelona. Amb la seva estrena esperem completar un camí costerut i apassionant.

Joan Casas
(Escriptor, traductor, professor jubilat de l’Institut del Teatre de Barcelona)


Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El nino. Allà on és més fàcil veure-s'hi

25/03/2021

Mínim, essencial i profundament colpidor

per Iolanda G. Madariaga


Hi ha funcions que ens trasbalsen tan sols amb la força de la paraula. El nino és un d’aquests espectacles: mínim, essencial i profundament colpidor. Un text de la jove italiana Irene Petra Zani que ens arriba gràcies a la traducció de Joan Casas. A jutjar per l’escrit del programa de mà, el dramaturg i professor Joan Casas va quedar fascinat pel text i les seves possibilitats teatrals en un certamen internacional a Milà el 2018. La Sala Beckett va acollir la primera lectura en català interpretada per la menorquina Enka Alonso, sota la direcció escènica de la veneçolana Loredana Volpi. Tres dones d’orígens diversos enfocades a construir un personatge de trets universals. Enka Alonso dóna vida a una noia d’edat indeterminada en qui molt aviat albirem un trastorn de la conducta derivat d’una severa anorèxia. De cara al mar, amb la companyia d’un nino inflable de “sex-shop” vestit de policia -en qui la protagonista veu el seu únic i indestructible amor-, despulla la seva ànima ferida sense gosar mostrar-se en vestit de bany.

Un monòleg que es presenta com un diàleg amb algú altre de qui no sentim la rèplica, no és res nou. De La veu humana (Jean Cocteau, 1930) a la novel·la Cinco horas con Mario (Miguel Delibes, 1966) interpretada per Lola Herrera en l’adaptació teatral (Josefina Molina, 1979), hi ha un llistat d’espectacles que han alimentat el nostre imaginari amb magnífiques posades en escena. Però és en la interpretació, en la construcció del personatge, on rau el pes d’aquests espectacles. Enka Alonso ens atrapa en el seu angoixant desig de planar per sobre de la seva història d’abusos patits en la intimitat familiar. La minuciosa interpretació de la feblesa i la vulnerabilitat de la noia resulta esfereïdora; mentre va construint, paraula a paraula, un sòlid personatge i dóna relleu al tema dels abusos a menors en l’àmbit familiar. Cal dir, però, que la mirada externa de la directora Loredana Volpi es fa imprescindible en un muntatge d’aquestes característiques: la mesura, el ritme i la contenció són elements definitoris en un treball que es presenta frec a frec amb el públic. Un tema sobre el qual l’Espai Brossa ha volgut posar el focus aquesta temporada amb dues propostes diferents: la de teatre documental Serà el nostre secret i la ficció d’El nino. Allà on és més fàcil veure-s'hi; ambdues molt reeixides.