Ego te absolvo a peccatis tuis . Vet aquí les paraules redemptores , la fórmula alliberadora que després de fer un acte de contricció i d’haver manifestat un ferm propòsit de no reincidir en les faltes que t’han portat al confessionari , et permeten sentir que t’has tret un gran pes de sobre, i pots seguir tirant cap en davant sense que pengi damunt teu l’espasa de Damocles de l’eterna condemna. Decididament, la confessió és un gran invent. I no ho dic amb ironia: el sentiment de culpa que carrega a les nostres espatlles la tradició judeocristiana podria arribar a resultar insuportable, sinó existís aquest pràctic camí de redempció. Hi ha a l’obra d’Anthony McCarten que ara arriba als nostres escenaris, i de la qual havíem conegut ja abans una notable adaptació cinematogràfica protagonitzada per Anthony Hopkins i Jonathan Pryce, un moment de doble confessió mútua que resulta ben revelador en aquest sentit. Quan es tracta del catolicisme ( en altres variants cristianes , les coses no sempre funcionen així) , la confessió passa ineludiblement per l’enunciació en veu alta dels pecats. Quelcom que d’altra banda també en té alguna cosa de teatral, com venen a demostrar la infinitat d’obres que assoleixen el seu catàrtic punt crucial quan els personatges es llancen a confessar secrets, retrets , odis i amors mai abans verbalitzats. Doncs bé: donat que el novazelandés McCarten és un molt hàbil autor teatral (aquests mateixos dies, per cert, s’estrena a Broadway “A Beautiful Noise” , el seu biopic jukebox sobre Neil Diamond) i guionista cinematogràfic , i donat que es fill d’una ben catòlica família amb orígens irlandesos, troba la forma de fer anar plegats tant l’aspecte teatral com la significació religiosa de la confessió. A l’escenari tenim dos papes perdonant-se mútuament les seves faltes. I alhora, tenim l’element clau que permet treure a la llum aquests faltes , sense qüestionar per això la institució que les ha permès/ocultat/avalat al llarg del temps, per tal de seguir garantint el seu funcionament sense arribar a fer tremolar mai la seva estructura.
En cert sentit, es podria dir que aquesta doble confessió que constitueix el nucli central del text, mostra alhora el millor i el més discutible de l’obra de McCarten. El millor, es troba en aquesta ja assenyalada habilitat, força vinculada a la millor tradició del teatre amb arrels anglosaxones , per construir duels verbals farcits d’enginy que permeten crear perfils ben definits dels personatges que els mantenen. En aquest cas, dos papes que presenten dues formes aparentment molt diferents d’entendre la funció que ha de complir l’església catòlica i els instruments dels quals se n’ha de servir per tal de fer viable aquesta funció. Un aparent antagonisme que – i aquest, és un dels clars encerts de l’obra- en realitat mostra més elements complementaris del que pugui semblar a simple vista. Quelcom que es fa del tot evident a la postura que adopta el papa alemany amb ganes de deixar de ser-ho , davant el possible papa argentí que no vol ser-ho. El papa Benet , enlloc de buscar algú altre més afí a la preservació del seu legat ( un legat marcat pel conservadorisme i pel rigor intel·lectual poc propens a deixar-se temptar pel populisme ), busca algú carismàtic i amb unes dots de líder no exemptes de tocs populistes , perquè sap que una figura així, una figura com ara el futur papa Francesc, pot ser precisament la que ajudi a reforçar el paper del Vaticà i a recobrir les esquerdes de l’església catòlica. Per dir-ho amb termes polítics, quan es tracta de preservar la institució cal deixar a un costat la ideologia . I això entronca precisament amb la vesant més discutible d’un text que , fins i tot quan assenyala els “pecadets” de la institució, ho fa passant pàgina de forma ràpida , sense voler arribar mai a preguntar-se fins a quin punt aquests “pecadets” sovint ben monumentals, estan assenyalant que alguna cosa potser està podrida a la mateixa estructura de l’edifici.
Però , cal tornar a dir-ho, McCarten sap eludir aquestes mancances exhibint gran ofici teatral, evitant en tot moment la caricatura fàcil per tal d’atorgar-li veritable entitat als seus personatges i permetre que ens mostrin tant les seves febleses com les seves fortaleses, ,i sintetitzant en aquestes trobades papals bona part del paper que el catolicisme ha jugat en la història recent de la humanitat. Tot plegat, mentre construeix a consciència un d’aquelles textos que en tenen sempre quelcom de bon regal interpretatiu, ben adient per a que dos grans actors puguin lluir-se ben a gust. Una oportunitat que aprofiten amb gran talent tant Lluís Soler com Xavier Boada , excel·lentment dirigits per un Guido Torlonia que mesura de forma molt controlada el ritme amb el qual s’ha de servir el text, i evita en complicitat amb els actors que aquests tan coneguts personatges papals, se’ns presentin revestits d’estereotips. Cal fixar-se en aquest sentit en la forma com Soler interpreta la primera escena de l’obra defugint per complert la imatge adusta que pot transmetre Benet , mentre l’autor té l’encert de presentar la gran sorpresa que Benet li està preparant al catolicisme dins un context tan quotidià com ara un sopar compartit amb la monja que mereix la màxima confiança papal previ al plaer de gaudir d’un nou capítol de la sèrie protagonitzada pel gos policia Rex. De la mateixa manera, el Francesc de Boada evita la sobrecàrrega empàtica que de vegades a embolcallat al papa francès al llarg dels seus deu anys de pontifici. I tots dos, es mouen per un d’aquests espais virtuals excel·lentment dissenyats per Joan Rodon que són ja marca de la casa : el Teatre Akadèmia , fa temps que pot presumir amb orgull de tenir un estil propi ben identificat. Les projeccions de Rodon ens permeten per exemple en aquest cas repassar les sublims pintures de la Capella Sixtina mentre aquest parell de pontífexs continua practicant la dialèctica . I lluny de tractar-se d’un recurs purament estètic, la bellesa dels frescos recorreguts per la càmera , no fa altra cosa que remarcar latentment la forma com l’església se n’ha servit de l’art per tal de transmetre el seu discurs des de l’emoció estètica. Per cert: fa pocs dies, unes paraules del papa Francesc van encendre les senyals d’alarma: estarà també ell plantejant-se fer un mutis, i afegir-se a la categoria emèrita? Ves a saber si aquesta notable obra de McCarten, no està condemnada a tenir també la seva seqüela.
