Lope de Vega es va cordar bé les espardenyes quan el 1618 va escriure i publicar l'obra «El perro del hortelano» a partir d'aquella frase popular castellana que diu que el gos fidel, tot i que es vegetarià, no es menja mai les verdures de l'hort de l'amo i el que fa és no deixar que els gossos o altres animals intrusos se la mengin. És allò de “ni fer ni deixar fer”. És a dir, ni menjar ni deixar que els altres mengin.
Com que a la vinya del teatre, igual que a la del Senyor, hi ha de tot, no m'estranyaria que entre els fidels espectadors teatrals n'hi hagués algun que, cridat pel reclam del clàssic, estigués convençut que la companyia que ha dirigit Paco Mir (Tricicle) li representi l'obra tal com Déu, o com Lope de Vega, vaja, mana.
De fet, la mateixa companyia en té tota la intenció. Però quan s'obren els llums de l'escenari, apareixen dos tècnics que expliquen que la troupe són una trentena llarga, però que, per raons imprevistes, aquell dia només en són dos. Els altres, per una confusió de distribució, han anat camí de Lugo a fer una altra obra, «Divinas palabras». I el parell de tècnics, com aquell qui res, s'enfronten a oferir un tast de l'anunciada «El perro del hortelano» amb l'ajuda de dues actrius de teatre amateur que han rescatat d'una companyia local. Només cal confiar que ni Lope de Vega ni Pilar Mir, que en va fer la pel·lícula, s'aixequin de la tomba.
El recurs dramatúrgic de la companyia no és inèdit del tot. Beu de les fonts del teatre dins el teatre. I també de la intenció de donar a conèixer o revisitar la trama i els intríngulis d'«El perro del hortelano» embolcallant-los en una falsa comèdia carregada d'accions d'humor, de gags a vegades clownescos, d'una escenografia més que austera (una llarga estora, un parell d'escales de tisora, un matalàs, un marc buit...) i, tot sigui dit, d'una certa ironia sobre la sabata i l'espardenya amb les quals es veuen obligades a actuar de gira moltes companyies de teatre.
Paco Mir ha mesurat el ritme i l'acció amb cronòmetre i cinta mètrica. No hi ha possibilitat d'avorriment. I les escenes del moment present inusual que viuen els dos voluntariosos tècnics davant l'auditori es combinen amb les escenes interiors que recorren a fragments del text original.
Hi ha un equilibri no gens enfarfegós entre una part i l'altra que aconsegueix que, malgrat que els espectadors no assisteixin a la representació clàssica d'«El perro del hortelano», en treguin una idea més o menys clara del que Lope de Vega va voler dir en la seva trama d'embolic amorós.
Els quatre intèrprets de la companyia, tres d'ells d'origen i formació sevillana, formen part d'aquesta mena d'actors i actrius amb els genolls pelats que tenen tanta activitat davant de l'escenari com al darrere, amb els canvis de vestuari, els canvis de personatges, els canvis de llenguatge i els canvis de registre. És un exercici teatral que requereix traça i veterania. I el resultat obté el suport dels espectadors que, finalment, s'han resignat a constatar que la companyia no els farà «El perro del hortelano» perquè, ni “perro” ni “hortelano” sinó més aviat una comèdia “mano” a “mano”. (...)
