El policía de las ratas

Teatre

informació obra


Autoria:
Roberto Bolaño
Adaptació:
Àlex Rigola
Direcció:
Àlex Rigola
Intèrprets:
Joan Carreras, Andreu Benito
Companyia:
Heartbreak Hotel
Escenografia:
Max Glaenzel , Raquel Bonillo
Vestuari:
Berta Riera
Il·luminació:
August Viladomat
Ajudantia de direcció:
Jordi Puig "Kai"
Producció:
Teatre Lliure, Heartbreak Hotel, Participació del Teatro de la Abadía, Col·laboració de la Biennale di Venezia
Sinopsi:

La relació entre Àlex Rigola i l’obra de Roberto Bolaño és profunda i fructífera. Després de la celebrada adaptació de '2666', ens arriba ara aquest relat que es va gestar a la Schaubühne de Berlín i s'ha estrenat a La Biennale de Venècia.

'El policía de las ratas' de Roberto Bolaño és un thriller, una història detectivesca sobre la diferència i l’art. Un conte que ret homenatge, posa en qüestió i finalment supera en tensió dramàtica aquell relat curt de Kafka 'Josefina la cantant' o 'El poble dels ratolins'. En aquests moments, quan se’ns veu més com una massa controlada (amb la qual es comercia i que es manipula) que com a éssers humans, és quan més es necessita reclamar l’espai per a la brillantor individual i creativa de cadascú. No ser una simple comptabilitat per als poders polítics i econòmics. Allò que és “individual”, “rar” i “estrany” també ha d’existir juntament amb allò que és col·lectiu.


Crítica: El policía de las ratas

20/08/2013

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Juan Carlos Olivares

Àlex Rigola es un director dúctil que encuentra la mejor solución para cada texto y circunstancia de producción. Y a veces el azar facilita que lo pueda demostrar con un mismo autor. No hablamos de Shakespeare, sino de Bolaño. Con 2666 –una de sus montajes más aplaudidos, con una adaptación formidable de Pablo Ley, de nuevo metido en la tarea para la versión que preparan para Berlín– levantó una compleja obra-río; con El policía de las ratas (estrenada en la Biennale de Venecia) aplica todo lo contrario: austeridad absoluta para una fábula orwelliana con el tono de un thriller existencial. Cuando sólo importa el relato, lo demás sobra. Queda la negrura de Bolaño y las voces formidables de Andreu Benito y Joan Carreras. Porque con sus voces y angustias tiene suficiente para atrapar al espectador en un laberinto de asesinatos entre ciegas alcantarillas llenas de ratas que se hacen preguntas.