Quines descobertes suposen conèixer la vida de l'altre a través de l'art? En principi, quan un aprèn a sumar, o a anar en bici, ja no ho oblida mai. És un coneixement que li serveix per afrontar la vida per sempre més. Pero no tots els coneixements s'arrapen tant fidelment a la consciència de la persona. De fet, tot allò que té a veure amb els valors i amb l'actitud són molt més subjectius. Perquè no hi ha la ciència empírica que demostra a totes les persones (generoses i avaricioses, valentes i porugues, tímids o extravertides) determinada vivència que els modifiqui igual, ni amb la mateixa intensitat. Aquest deu ser el pinyol que porta a Mario Pensotti a construir una veritable pel·lícula de microhistòries, totes amb un únic nexe: que van ser públic d'una obra de teatre "rareta".
En aquest pensament màgic, s'imagina que veure la resolució definitiva d'un imitador que ha estat, durant una etapa de la vida, fent de doble en actes polítics al controvertit president argentí Fernando De la Rúa implica que alguna cosa es trenca en l'interior dels espectadors i els fa reaccionar diferent. Fins al punt que les persones més estimades no entenguin aquest nou comportament. Però tot es viu en un present quotidià aparentment realista. I en cap moment es clama a favor d'una democràcia més transversal, ni d'una revolució que desemmascari tots els col·laboracionistes de dictadures i governs autoritaris. Si s'hagués donat la clau de grand guignol (com va fer Esteve Soler a 7 raons per fugir, adaptant històries de la seva trilogia antisistema: Contra la democràcia, Contra el progrés i Contra l'amor) quedaria més clara la farsa. Però Pensotti deixa que la taca d'oli es vagi extenent en la vida anònima de cada espectador.
En realitat, si veure les actituds intel·ligents en l'escena comportessin canvis en la conducta humana, faria anys que el món hauria deixat de ser lliure. De fet, molt abans, l'ombra de les cavernes esdevenir realitat científica i no hi hauria espai per al lliure albir, per a l'error, per al pecat, per a la penitència i la redempció. Per sort, el poder de l'art és subjectiu i relatiu. Sense que les històries trenquin amb alguna picada d'ullet que aboqui a una conclusió similar converteix la peça (potser volgudament) en una peça d'entreteniment curiós. El nexe ha estat haver compartit una obra de teatre, però hagués pogut ser haver-se creuat en un vestidor d'un centre comercial. En la seva aparent innocència hi ha el verí del teatre.
