Deia Federico García Lorca, quan va escriure 'El público', l'any 1930, i se la va guardar al calaix, que l'obra no es podia representar perquè el públic del moment no estava preparat per rebre'n l'impacte. No s'hi van atrevir, fins 56 anys després, Fabià Puigserver, a l'escenografia, i Lluís Pasqual, a la direcció, amb les col·laboracions dels coreògrafs Cesc Gelabert i Lydia Azzopardi i del pintor Frederic Amat, el 1986, per primera vegada, precisament en unes dates semblants a les d'ara, en estrena absoluta el 12 de desembre del 1986, al Teatre Forssati de Milà, per passar després, el gener del 1987, al Teatro María Guerrero de Madrid, i el maig del 1988, al Mercat de les Flors de Barcelona. ¿I allò que deia Federico García Lorca no era encara vigent a finals del segle passat...? ¿El públic estava preparat aleshores...? ¿I el d'ara, sí...?
Si parlem del públic eclèctic que assisteix bonament i assíduament al teatre amb fidelitat lúdica, fa la sensació que tot continua igual que als anys trenta. I no pas per culpa seva. Una altra cosa és la professió teatral, els estudiants de teatre que han passat sisplau per força per García Lorca o els experts en l'obra de l'autor. A uns i altres, doncs, cal advertir que aquesta versió rigoliana d'«El público» és una peça que es manté breu, una hora vint, carregada de tesi del teatre sobre el teatre, amb reminiscències ocultes de les turbulències personals de García Lorca i titllada, amb el pas del temps, de surrealista, a més de ser considerada l'obra més important del teatre del segle XX.
Les dificultats, doncs, que hi veia el mateix García Lorca per portar-la a escena continuen existint. Esclar que ara hi ha més recursos per embolcallar el text i el seu registre poètico-críptic. Per exemple, la trapelleria d'Àlex Rigola que intenta suavitzar l'impacte pronosticat per García Lorca. I aquesta trapelleria passa per posar de panxa enlaire la Sala Gran del TNC (ja ho va fer en dimensions més reduïdes a La Abadía de Madrid) i rebre els espectadors al passadís del vestíbul amb una reduïda exposició de fotografies i objectes de García Lorca i La Barraca, per passar després a la sala en penombra, d'on pengen uns quants llums de llàgrimes i lluen al voltant unes parets fetes de tiretes platejades en clau de cortinatge kistch que emmarquen l'escenari d'arena volcànica amb un lleuger montícul que s'ha menjat una part del fossat i les primeres files d'espectadors. Per acabar d'arrodonir la sorpresa estètica d'entrada, uns personatges sense rostre ocupen algunes de les escales de les grades i els soferts acomodadors en nòmica del teatre vesteixen uniformes d'època. Però aleshores ve l'hora de la veritat (...)
