El recanvi

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Mia Esteve, Iván Morales
Escenografia:
Albert Ventura
Vestuari:
Eulàlia Miralles
Il·luminació:
Carles Lucena
Ajudantia de direcció:
Apelix Peña Miralles
Producció:
Entresòl de Produccions
Autoria:
Felipe Cabezas
Dramatúrgia:
Felipe Cabezas
Sinopsi:

Una entrevista de treball entre una executiva freda i poderosa, i un pobre desgraciat, pusil·lànime, sense pebrots ni gaires habilitats, que ni tan sols acaba d’entendre per què l’han cridat a ell. Però... tothom juga net? Quantes veritats i quantes mentides amaga cadascú en aquesta estranya partida? Qui por fer l’aposta més alta?

El recanvi és una anàlisi punyent i en clau de comèdia dels entramats del poder, dels camins insospitats i els ressorts ocults de l’alta política, que ens presenta la capacitat de transformació que aquestes esferes poden tenir en qualsevol de nosaltres.


Crítica: El recanvi

21/03/2016

Duel polític encotillat pel discurs

per Andreu Sotorra

¿Com es crea un líder polític? Ho intenta explicar aquesta obra breu de Roger Peña (Barcelona, 1959) que és fruit del IV Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta del 2014 i que, sense aixecar cap ombra de dubte sobre el jurat popular que el va guardonar aleshores, fa la impressió que no es tracti del mateix guió perquè probablement s'ha allargassat com un acordió i ha errat l'escenari perquè no és el mateix fer un muntatge de cambra en una sala reduïda i a tocar d'un auditori convençut i en un clima de festival, que en temporada estable i en un teatre convencional que crea una cortina de fredor entre els dos intèrprets i els espectadors del dia a dia.

Ni la direcció de Mario Gas ni el bon treball dels dos intèrprets hi poden fer gaire cosa més perquè tots plegats es troben encotillats per un discurs que s'aproxima als setanta-cinc minuts, però que engega lentament i repetidor ben bé durant els trenta primers minuts. Una mitja hora que es fa eterna mentre una entrenadora enèrgica (Mia Esteve) convenç un tímid candidat a l'atur (Iván Morales) que ha estat seleccionat per a una feina tan especial que fins i tot està ben pagada.

Només quan l'acció entra en la recta final, és a dir, quan l'aspirant a líder polític ja comença a dominar l'oratòria apresa de memòria, el gest assajat prèviament i el bla, bla, bla repetit mil vegades fins que tothom se'l creu, la trama guanya un cert atractiu —tot i el desconcert que provoca una relació llampec de la parella que ni avança ni recula—, sobretot perquè el que diu el líder en qüestió no costa gaire de relacionar-ho amb qualsevol altre dels discursos d'un líder real —¿o potser d'un de determinat?— que viu dins de l'actualitat política que ens envolta a hores d'ara. (...)

Trivial