El reportaje

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Susana Hornos, Eduardo Fukushima
Escenografia:
Valeria Cook
Vestuari:
Valeria Cook
Autoria:
Santiago Varela
Direcció:
Hugo Urquijo, Eduardo Fukushima
Ajudantia de direcció:
Julieta Turco
Sinopsi:

El degà de l'escena argentina, Federico Luppi, encarna un general de la dictadura militar implicat en l'incendi del teatre El Picadero el 1981. Un monòleg que ens mostra com funciona el pensament autoritari. El de llavors i el de sempre.

"El reportaje", de Santiago Varela, ens acosta al moment de preparació d'una entrevista televisiva a un exgeneral de la Nació Argentina, que s'ha de fer a la presó on compleix condemna per haver participat a la brutal dictadura genocida que va assolar l'Argentina a partir del 1976.
L'interès del programa rau en el fet que aquest militar expliqui com va participar en activitats de censura en l'àmbit cultural i, més concretament, en l'incendi del teatre El Picadero de Buenos Aires, que es va cremar una nit de finals de juliol del 1981.
En aquest teatre, un grup d'autors, directors, escenògrafs i tècnics acabava d'estrenar un cicle de peces, de mitja hora cada una, que es feien en sèries de tres cada dia de la setmana, fins a un total de vint-i-una peces. El cicle es va anomenar Teatro Abierto i anys després va acabar essent una icona de la resistència cultural durant la dictadura.

En homenatge a aquest cicle, la Secretaría de Cultura de la Presidencia de la Nación va organitzar, el 2013, el concurs de dramatúrgia Nuestro Teatro. Les obres guanyadores, agrupades també de tres en tres, es van programar durant sis mesos al nou El Picadero, inaugurat el 2012, amb el mateix esperit de llibertat creativa que el de Teatro Abierto. "El reportaje" acompanyava "Padre e hijo, contemplando la sombra de un día", de Luis Gabriel Cano i "El cruce, farsa sindicalista", de Fabricio Rotella.

Crítica: El reportaje

18/03/2015

Un retrat gens innocent i ambigu de la censura i la democràcia

per Jordi Bordes

Argentina s'atreveix a mirar frontalment al passat. I no ser gens permissius ni amb els que van governar en la dictadura, ni tampoc (tot i que molt subtilment) amb els que ara lideren el país, a través d'una democràcia. Una democràcia de "photoshop" diu el general que interpreta Federico Luppi.

El degà del teatre argentí arrela en una tradició teatral que poc té a veure amb la nova dramatúrgia que parteix d'uns personatges mig folls en situacions fantàstiques o oníriques. Aquí s'apel·la a la veritat del passat i també a la veritat de l'avui. On queda la frontera de la ficció? Això és, quasi, una decisió de l'espectador. La peça serveix també per aplaudir un actor venerable, que es resisteix a pujar les fustes i sembrar d'interrogants el caràcter dels seus personatges. Aquest general deuria haver estat fort i ara és dèbil, arraconat en una presó, més per a oblidar-lo que per a què la societat aprengui del seu error. Perquè la censura, tant nítida en una dictadura, també mou fils més matisats en les democràcies. Meritori treball, tot i algunes incògnites que ressonen, des de Barcelona, estranyes (per què la periodista ha de ser espanyola si tots li notem l'accent argentí? Per què el diàleg entre la periodista i el tècnic de so que no apareix quan ni tant sols hi ha un càmera que faci canvis de plans en l'entrevista...?).


Trivial