El so dels titelles

informació obra



Sinopsi:

L’artista multidisciplinària Andrea Cruz i el titellaire Toni Masegosa presenten una instal·lació interactiva visual i sonora fruit de l'estudi i exploració del teatre de titelles de la Mediterrània i de la seva tradició. L’objectiu és combinar l'antropologia teatral amb l'experimentació artística per aprofundir en la comprensió d'aquesta forma d'expressió cultural.

Crítica: El so dels titelles

15/10/2024

La metàfora és fa innecessària

per Jordi Bordes

A vegades, el més revolucionari és el més clàssic. La proposta de Toni Masegosa i Andrea Cruz ha tornat al Born després de fer la volta al món. Masegosa és un veterà de les teresetes (titelles en mallorquí). Com la lamília de Sebastià Vergés. Seguint una estel·la similar als del Teatre Malic (avui Eugenio Navarro manté aquell esperit a La Puntual amb peces clàssiques com el seu Patufet), aquesta proposta és un sentit homenatge a una artista titellaire assassinada per incomodar el Poder. Per això, hi ha una instal·lació que es trena amb cintes vermelles que s'arrauleixen en un cor. L'exposició de titelles clàssics es completa amb una breu demostració dels teatres de catxiporra clàssics.

Masegosa utilitza la paraula, l'harmònica i un xiulet. Però no fa servir la clàssica llengüeta dels castellets catalans. Efectivament, les patacades que es peguen els dos amics a cops de cap i després amb unes canyes ben sorolloses ofereixen una gamma de sons àmplia. El riure del públic per la capacitat de fer-ne partitura percutiva amb els dissortats titelles s'afegeix a la festa.

Masegosa ha volgut estirar una de les llegendes que va recollir mossèn Alcover. És de les poques en què Jordi des Racó (quan signava com a escriptor) apareix un frare abusador. El destí fa que el seu egoisme es vegi "recompensat" en una mossegada d'una rata rabiosa. El frare pot fer el Mal; però Déu castiga sempre, al final, les malifetes amb casulla o sense.

Al costat de l'estesa de titelles i llegendes hi ha un mur d'elements que fan diferents sorolls. Com si fos ràdio-teatre, fregar sobre unes ametlles mossegades o rascar un collaret pot ambientar el to de manera diferent. La pega és que s'utilitza d'ofici, però no se'n treu un fil dramatúrgic, un relat ni que fos de to etnològic. Ara, el públic sent com els titelles espeteguen produint sons. Però no pot entendre tota la saviesa que hi ha al darrere.