El somriure al peu de l'escala

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Griselda Juncà, Jordi Martínez , Tanja Haupt
Traducció:
Màrius Serra
Escenografia:
Ramon Simó
Vestuari:
Mariel Soria
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Ramon Ciércoles
Direcció:
Joan Arqué
Sinopsi:

Va néixer com un encàrrec del pintor Fernand Léger, després va prendre vida independent i el va il·lustrar Joan Miró. Un pallasso retirat torna a la pista a causa d'un accident. La seva veritat el convertirà en profeta d'una fe poc cristiana. Un dels relats més peculiars de Henry Miller, en defensa d'un art humanista.

Crítica: El somriure al peu de l'escala

07/04/2019

Acte de revelació poètica

per Francesc Massip

És una curiosa coincidència que pels mateixos anys que Sagarra escrivia la seva Galatea (1947), Henry Miller s’empesqués aquesta mena de monòleg interior d’un pallasso que reflexiona sobre el seu ser d’artista, insatisfet amb la mera rialla que provoca en el públic i desitjós d’anar més enllà i qüestionar les inèrcies. El món del circ, que havia captivat les avantguardes històriques justament per la precarietat consubstancial a l’ofici, i alhora per la seva independència, serveix tant a Sagarra com a Miller per acarar l’artista i per extensió l’ésser humà amb els seus afanys, somnis i limitacions, i per posar en boca d’un clown (Jeremies i August respectivament) una sentida i emotiva exaltació de l'art circenc.

La delicada posada en escena de Ramon Simó incorpora les vicissituds del procés de muntatge a l’espectacle, i transforma la suspensió, la temporada passada, dels assaigs a causa d’un greu accident del protagonista, en un davantal brillant i hilarant que prologa i engalza admirablement amb el text de Miller. És una magistral concatenació d’episodis de clown, amb una interpretació torrencial de Jordi Martínez i Joan Arqué en la parella clàssica d’August, l’enginyós i rialler babau, i Carablanca, l’insatisfet llest sovint burlat, tot plegat escandit amb el clarinetista i espaterrant pallasso Oriol Boixader, l’acròbata Griselda Juncà, i els ritmes sonors de Tanja Haupt que enfilen la música frescal de Joan Alavedra, tot plegat amb un vestuari de Mariel Soria que pica l’ullet a la plàstica de Miró, que va il·lustrar El somriure al peu de l’escala en la traducció de Joan Oliver (1970). Tot està exquisidament cuidat i l’artilugi poètic funciona amb els engranatges ben oliats de manera que passen amb lluminosa fluïdesa del riure al somriure, i del neguit i a l’emoció.