La lluna mironiana la té penjada damunt
l’escala; la de Méliès la porta a l’esquena. Tot i així no n’abasta cap de les
dues. I és que l’August vol la lluna en un cove. Un dia va descobrir el seu do
de fer riure la gent, va ascendir al cim de l’èxit i va baixar-ne rodolant,
gairebé a la manera dels antics herois tràgics. Des d’aleshores viu apartat del
circ, fins que per atzar hi retorna novament. Ara, però, el viurà des d’una
altra perspectiva d’acord amb l’objectiu que l’obsessiona: fer feliç els altres
per assolir la seva pròpia felicitat. Iniciarà, així, un trasbalsador viatge
interior a la recerca d’un mateix i de la veritat que molts han volgut
identificar amb el del mateix autor.
Henry Miller va escriure El somriure al peu de l’escala per il·lustrar uns dibuixos del
destacat pintor cubista Fernand Léger centrats en una de les temàtiques més
apreciades pels artistes de les anomenades “vanguàrdies” dels segle XX: el món
del circ. Léger, però, va rebutjar el text, que es va publicar el 1948 amb
dibuixos del mateix Miller. La primera versió en català, traduïda per Joan
Oliver, data de 1971 i va ser il·lustrada per Joan Miró. Un referent que en el
muntatge que es presenta a l’Espai Lliure es fa sobretot present en el vestuari
de Mariel Soria, capaç de transitar –gràcies a la il·luminació de Quico
Gutiérrez– de l’ombrívol blanc i negre al colorit més lluminós.
El text del dramaturg nord-americà és una
narració breu escrita en tercera persona fàcilment adaptable al teatre en forma
de monòleg i amb prou entitat per funcionar autònomament, sense cap altre tipus
de reforç, però que sens dubte també admet la incorporació d’elements circenses
que poden enriquir-lo i, fins i tot, establir un cert paral·lelisme amb la idea
de “llibre d’artista”, que havia de ser originalment, extrapolat ara a l’escena
teatral.
I la proposta de Ramon Simó aglutina perfectament
aquests dos àmbits: el que prové estrictament del text de Miller –que Martínez
interpreta amb una gran sensibilitat, fent-nos arribar les diferents emocions i
estats d’ànims que recorren el personatge– i el del món del circ, en què aquest
mai prou valorat actor deixa volar la seva ànima de pallasso envoltat d’una
petita però efectiva troupe: Joan
Arqué, fent el paper d’empresari; Oriol Boixader, com el tendre pallasso
Antoine; els sons musicals de Tanja Haupt i les evolucions de Griselda Juncà al
trapezi i amb la cinta.
L’aparició de la petita i lluminosa carpa
blanca i vermella; el delicat atrafegament d’unes mans enguantades per entremig
de les cortines; la música de Joan Alavedra... es confabulen per construir un
espectacle íntim i poètic que invoca l’esperit del pallasso i la màgia del circ,
alhora que ens deixa aquell peculiar i prou habitual regust de profunda
solitud.
