L'obra «El sopar dels idiotes» de Francis Veber (Neuilly-sur-Seine, Alts del Sena, Illa de França, 1937) és d'aquelles de llarg recorregut que, de tant en tant, fa bé de tornar per recordar als espectadors de diferents generacions que ser curt de gambals és una “virtut” que ni es compra ni es ven ni s'ensenya: s'hi neix. Però també per advertir a tothom que ningú no està lliure d'ensopegar tres vegades en la mateixa pedra sobre la qual veuen que hi ensopeguen els altres.
L'origen de la primera versió catalana de la comèdia és del 1998. El director i actor Paco Mir, un dels tres membres de Tricicle, va adaptar la comèdia que l'autor francès havia escrit el 1993 i que, cinc anys després, el mateix 1998, es va adaptar al cinema on va aconseguir un èxit espectacular.
L'estrena teatral catalana va formar part de la programació del Festival Grec '98 i, al Teatre Condal, hi van treballar Lluís Marco, Ricard Borràs, Lluïsa Castell, Jordi Coromina, Carles Martínez i Chantal Aimée. La va dirigir el mateix Paco Mir, que posteriorment encara tornaria més endavant, el 2002, al Teatre Poliorama i al mateix Teatre Condal, amb un repartiment diferent. Entremig, una altra versió catalana, aquesta de Josema Yuste, dirigida per Juan José Afonso, el 2011, va reunir al Teatre Apolo els intèrprets David Fernández, Edu Soto, Santi Ibáñez, Clàudia Cos i Anna Gras.
Per a la nova posada en escena d'ara al Teatre Borràs, adaptada igualment per Paco Mir, el relleu de direcció ha passat a mans de Pep Anton Gómez i l'actriu Anna Gras és, de tots els intèrprets, la que torna a formar part de la troupe de sis personatges creats per l'autor Francis Veber que defensen molt bé els dos principals protagonistes de l'obra, David Olivares (l'amfitrió del sopar) i Artur Busquets (el convidat i candidat al títol d'idiota).
«El sopar dels idiotes» s'ha fet tan popular que és difícil trobar algun espectador que no sàpiga poc o molt de què va. No cal amagar, doncs, que la trama consisteix en l'organització cada dimecres d'un sopar que un grup d'amics munta amb males intencions per poder ridiculitzar un personatge convidat i explotar-ne el seu grau de presumpta idiotesa.
Però la comèdia, un clàssic contemporani de bulevard, té altres ingredients que la mantenen intemporal, dinàmica i suggerent: les infidelitats de parella, la picaresca del frau fiscal, el cinisme d'uns a costa de la feblesa dels altres, la presència entre sarcàstica i humorística dels inspectors d'hisenda i els caràcters oposats dels dos personatges femenins, a més d'altres personatges absents que es resolen amb el joc de telefonades mòbils.
Però el moll de l'os de la trama és sens dubte la facilitat que té el convidat d'aquell dimecres al sopar, un empleat de l'oficina d'hisenda que té la dèria de fer i col·leccionar maquetes de grans monuments del món fets amb milers i milers de mistos, una facilitat per embolicar la troca fins a l'última rèplica —una breu frase curta— que tanca la comèdia quan es fa el fosc final.
«El sopar dels idiotes» en la versió de Paco Mir fa algunes picades d'ullet a referències molt locals com el Barça o l'Espanyol, a més dels quadres penjats al pis del protagonista —afectat per un inoportú i còmic lumbago—, quadres que tenen una retirada als de Joan Miró o Mondrian i dues escultures, una més gran i una de petita, que tenen una retirada a models d'Apel·les Fenosa o Giacometti. Al fons, una gran vista de finestral de nit des del que se suposa que és un apartament de luxe de l'executiu editorial, un pla de Barcelona amb la Torre Agbar presidint l'horitzó.
La versió de Paco Mir, les anteriors i aquesta, tenen les virtuts de no prendre el pèl als espectadors amb accions gratuïtes. Cada pas és mesurat. Tots els gags tenen un ritme inaturable. I mantenen, ara amb la mà de Pep Anton Gómez, una direcció d'actors que no permet que cap dels sis personatges s'excedeixi més del compte del que la trama demana.
Els espectadors hi van entrant, a l'espera del desenllaç i a ritme dels embolics en augment. I el to d'humor va pujant de to al mateix nivell que puja de to l'embolica que fa fort del presumpte idiota que s'acaba fent entranyable de tan ingenu com és. Això sí, sempre tot al servei de la recerca per descobrir qui és de debò el més curt de gambals. (...)
