Ja que som ficats en un espectacle que ens porta a moure’ns a traves dues
realitats temporals que es superposen l’una a l’altra, cal afegir que som
ficats també en una proposta que en té quelcom de suma de dues realitats
escèniques : la que va tenir lloc en el
taller que Pablo Messiez va treballar la passada temporada amb els joves
integrants de la Kompanyia Lliure, i la que es presenta com muntatge teatral
adreçat al públic després de traspassar la seva dimensió didàctica inicial. I per cert
que , de tant anar d’una dimensió cap a una altra – o més ben dit, de tant veure com totes elles venen a confluir en un
únic espai- , resulta inevitable alhora
recordar que, en uns temps anterior a l’existència de la Kompanyia
Lliure ( de fet, en un temps en el qual la majoria d’intèrprets que formen ara
part d’ella ,segur que encara no havia ni començat a anar al teatre) , aquesta
mateixa sala va acollir aquells científics de “4 D Òptic” als quals Javier
Daulte feia anar de bòlit saltant d’una dimensió desconeguda cap a una altra.
El record de la ben notable proposta de Daulte em va venir més d’un cop al cap,
entre les parets del pis de decrèpita decoració ( res de “vintage”; aquí tot fa
olor a desfasat ) que acull els vuit intèrprets del muntatge, donant en tot moment
bona mostra de com els va fer pencar Messiez en el curs del taller, i del molt bon resultat que ha donat
aquella feinada. Dit d’altra forma: els vuit intèrprets de la Kompanyia
exhibeixen un recursos interpretatius plens de rigor , d’intensitat i de risc.
De fet, fins i tot es podria dir que un dels pocs retrets que se li poden fer a
aquest espectacle és que, en algun fragment, s’evidència un xic massa aquell
moment en el qual l’actor o l’actriu està reproduint allò que de ben segur va
estar explorant en el taller, imposant així lleugerament l’exhibició de
l’exercici a la mateixa progressió dramàtica de la proposta.
Però – ho torno a dir- , es tracta només d’un
efecte puntual que no obstaculitza mai la notable dramatúrgia creada per Messiez .
Una dramatúrgia que mesura de forma ben equilibrada la convivència entre els
dos moments temporals que corren paral·lelament per l’escenari, fins aquell
punt en el qual s’obra la porta de contacte entre les dues temporalitats.
L’una d’elles, la que s’ubica en el passat,
ens presenta un grup de personatges marcats per la pèrdua i el lament, encara
que les seves lamentacions condueixen de vegades a esclats de soterrani humor .
L’altra, ens mostra el progressiu desgast d’una vida en parella que potser es
veu progressivament contaminada per la vida oculta que acumulen aquestes
parets. O que potser, senzillament, necessita trobar en aquesta vida oculta una
excusa que justifiqui el desgast de la convivència i els estralls de la rutina.
En aquest espai ubicat entre dos temps i recorregut per una melodia del gran
Aznavour , el dol de l’amor trencat per un abandó es barreja amb el dol de
l’amor que s’ha anat desgastant de forma gairebé imperceptible, i els records
d’una infància traumàtica s’acaben fonent amb la frustració d’una relació
fraternal que potser voldria ser una altra cosa. Això , fins que un tret que
podria haver-se escapat del final de “La gavina” , ve a redimensionar-ho tot de
nou: saltant de dimensió en dimensió, el cas és que sempre ens acabem trobant
amb una mateixa desolació. Encara gràcies, si arribem a entendre una mica el
valor que té el temps que estiguem junts.
