El temps que estiguem junts

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras , Andrea Ros, Joan Solé, Júlia Truyol, Abril Mondragón
Traducció:
Marc Artigau
Ajudantia de direcció:
Helena Escuté
Producció:
Teatre Lliure
Companyia:
La Compagnies des Hommes, Kompanyia Lliure
Direcció:
Didier Ruiz
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Paloma Parra
So:
Joan Solé
Dramatúrgia:
Martina Cabanas Collell
Sinopsi:

Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l'objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.  

Podreu accedir a les gravacions aquí. (S'activa del 2 al 4 d'abril a les 20h i el 6 d'abril a les 18h)

La temporada passada, Pablo Messiez va impartir un taller a La Kompanyia Lliure. De l'experiència, reelaborada i escrita, en sorgeix aquest espectacle. Emocions, espai i temps compartit. Teatre.

Júlia Truyol, premi a actriu de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Quim Àvila, premi a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Premi de la Crítica Jove

Crítica: El temps que estiguem junts

23/02/2018

Teatre existencialista en clau de realisme màgic

per Jordi Bordes

El teatre existencialista, per definició és espès. Pensem en Huis clos (A porta tancada), de Sartre: Els actors no són tant personatges d'una trama, com la veu amb la que evocar una reflexió profunda, una mirada sense edulcorants de la vida personal i col·lectiva. La soledat, la mort, la buidor són referents constants i d'una profunditat immensa. Pablo Messiez debuta a Barcelona (només se l'ha vist puntualment, a través de produccions que han passat per festivals com el temporada Alta, tot i ser una veu molt celebrada a la cartellera de Madrid, per exemple) amb un treball que remet a aquets abismes però des d'un realisme màgic que trenca amb aquesta aridesa. Es manté l'estranyesa, però trama un muntatge doblat,que manté en contínua alerta als actors i al públic. Preciosa simfonia amb tocs vius i segones veus de presència constant que desplega el treball cap a racons insondables. Messiez situa el centre de gravetat més abaix encara que les propostes d'Eric-Emmanuel Schmitt, de qui aquests dies es recupera El llibertí i de qui també se li va estrenar Variacions enigmàtiques per aquelles dates a La Villarroel.

Aquesta partitura teatral l'han bastida conjuntament el dramaturg i director amb els membres de la Kompanyia del Lliure. El repte de Messiez era portar als actors a extrems mai transitats per ells. A uns nopersonatges que extreguessin dels joves actors una forma que no haguessin descobert dins d'escena. Si ja és suggerent veure com creixen aquests actors, encara ho és més amb aquest impuls dramatúrgic i que ho facin en conjunt. Perquè la coralitat és un dels mèrits d'aquest grup que va intercanviant els clàssics rols amb facilitat.

La proposta sap creuar dues històries en un mateix espai, crear una trobada en una mena de temps desplaçat. I sense cap codi d'il·lunminació que el faci evident. És d'una certa estranyesa, similar al Ets aquí? de Javier Daulte (Romea, 2005). Messiez sap navegar molt bé per aquests viaranys dambigüitat, sap compondre un peça en què ajuta trama i ordit dsobreposant històries creuades. I deixant una sensació fresca, tot i la profunditat d'algunes de les seves rèpliques ("Naixem, i morim sols. Però també vivim sols" diu, com aquell qui res en un instant un d'aquests personatges del grup secret dels dissabtes a la tarda)...