Els còmics d’una nit d’estiu, és una comèdia amable i esbojarrada on viurem la història d'El Somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare a través dels ulls d’aquest simpàtic grup d’artesans que, a desgrat del seu director, acabaran convertint una tragèdia tristíssima en una comèdia molt divertida plena de riures, balls, cançons, caigudes i moltes, moltes sorpreses.
Un grup d’actors aficionats es reuneixen per muntar una esperpèntica versió de “Píram i Tisbe” per a un concurs organitzat amb motiu del casament del Duc d’Atenes. Assajaran en un bosc encantat i seran importunats per un follet entremaliat que convertirà a l’actor protagonista en un ruc i el farà viure una història d’amor amb la reina de les fades. Malgrat tot aconseguiran estrenar, i l’obra acabarà sent una tragèdia molt divertida perquè farà, plorar però de riure.
Com deia el mestre Sondheim a l’emblemàtic Comedy Tonigh, el tema inicial del seu musical “Golfus de Roma”, aquesta nit toca fer comèdia. I això és també ni més ni menys el que s’ha `proposat Ivan Campillo en aquest eixerit divertiment que –mira tu si és casualitat- comença precisament amb un tema musical que vol retre li tribut a la cançó de Sondheim, a la seva lúdica filosofia i a al seu homenatge implícit a totes aquelles persones que ens fan riure des d’un escenari. De vegades, amb ganes de fer-ho , perquè sens presenten com a còmics. Però en ocasions puntuals de forma involuntària, quan aquesta no era pas la seva intenció, i la rialla prové de la seva malaptesa.
Aquest és precisament el cas en què es troba la tronada companya d’actors als quals Shakespeare reserva els moments probablement més còmics del seu “El somni d’una nit d’estiu”. Una companya que, al text original, s’ha de repartir protagonisme amb les parelles d’enamorats atenesos, els governants de casori i la colla de fades i follets que també fan de les seves al llarg d’aquesta nit d’estiu plena d’encanteris. Però a la qual, Campillo reserva un protagonisme total en la seva variació lliure del “somni” amb petit homenatge a “Shakespeare in Love” inclòs. Amb la complicitat d’un grup de bons intèrprets ben disposats a fer el ruc quan cal ( en alguns casos, de forma literal; si recordeu l’argument de la comèdia de Shakespeare, ja m’enteneu), Campillo ens proporciona un ben eficaç entreteniment al qual potser només li sobren una mica les molt puntuals aparicions sonores d’algun que altre personatge del “somni” que, dins aquesta gresca, sembla un xic ficat en calçador. I aquí, incloc al ruc.