És probable que el primer dia que Joan Carreras es va ficar a l’estupenda escenografia que Laura Clos ha dissenyat per al primer acte d’aquesta tragicòmica i cabaretera farsa criminal , li vingués al cap aquell altre edifici sense façana i amb tres nivells en el qual Àlex Rigola el va ficar alhora fa ja un grapat d’anys, per interpretar el Hamlet sense paraules de “European House”. El cert és que al llarg de les darreres dècades ,han estat diversos els muntatges que, a la manera de “El diabló cojuelo”, però eliminant parets frontals enlloc de posar-se a espiar des de les teulades tot convertint els sostres en invisibles, ens han permès fer el tafaner , i observar alhora allò que està passant dins la intimitat d’un grapat de pisos. Tot, a l’estil 13 Rue del Percebe, per posar una referència inevitable, esmentada pel mateix Jordi Prat i Coll a la roda de premsa de presentació d’aquest espectacle. Però escenografies com aquestes , no eren pas tan freqüents al Berlín de la República de Weimar de l’any 1928 ; l’any en el qual l’autor de “El mal de la joventut” va estrenar “Die Verbrecher”. I això que aquell Berlín estava ben acostumat a que en els seus escenaris hi tinguessin cabuda des dels locals nocturns plens de cabarets (de bona, o de mala mort) en els quals la virtut es trobava sempre en perill ( només cal pensar en el mític Kit Kat Club que el musical “Cabaret” va materialitzar tot partint d’un tan fascinat com fascinant testimoni d’aquella ciutat que enfilava de nou cap a l’abisme, l’escriptor britànic Christopher Isherwood, l’autor de “Adéu a Berlín “) , fins els noms més significatius de l’avantguarda europea. Sense anar més lluny, quan Bruckner va estrenar la seva obra ,van haver-hi crítics que van relacionar el muntatge del text amb els giratoris escenaris dadaistes imaginats per Francis Picabia .
Doncs, allò que en aquell Berlín podia semblar encara insòlit, ho podia semblar encara més en aquella altra Barcelona que, a una velocitat encara ara envejable, acollia tot just tres anys després l’estrena al Romea de la seva versió catalana. Lamentablement, d’aquella estrena molt ben rebuda per la crítica del moment, no en resten ( o no he sabut trobar-los ) testimonis gràfics. Però si de la versió en castellà de l’espectacle que la mateixa companyia del Romea va presentar a Madrid tres anys més tard. I si busqueu aquest testimoni gràfic a l’INAEM (pàgina “Efemérides”), us trobareu la versió primitiva , però que tot i així fa patxoca, del que Prat i Coll i Laura Clos ens mostren en aquest primer acte que, segons les seves pròpies paraules, el creador d’aquest muntatge que juga amb l’original prenent-se moltes llibertats, condueix gairebé a ritme de vodevil. Fem una mica més de recerca històrica? Doncs a Youtube podreu gaudir d’una adaptació televisiva alemanya filmada l’any 1964 amb recursos molt similars als que feia servir per la mateixa època TVE al seu mític “Estudio 1” . I podreu comprovar de quina forma el tarannà dramàtic d’aquell enregistrament, es troba a anys lluny del sumptuós i tràgicament premonitori divertiment negre amb els tocs gamberros que li són habituals , ofert pel director de “Els jocs florals de Canprosa”. De fet, es podria dir que aquells esbojarrats jocs florals que començaven amb una escena que li picava l’ullet a les avantguardes escèniques contemporànies (especialment, a les que tenen ADN germànic) , són el referent creatiu més fàcilment reconeixible i més evidentment assumit que ensenya el nas per cadascun dels tres estèticament ben diferenciats tres actes d’aquesta nova proposta. Quelcom que es fa per exemple del tot palès al moment participatiu de l’actual espectacle que precedeix al judici múltiple del segon acte, i que segueix una estructura força similar a l’escena de la rifa de Canprosa . I tinc que afegir que, personalment, aquestes dues escenes paral·leles, em semblen alhora els dos moments més forçats i fallits dels seus corresponents espectacles.
Ficats a la sala en la qual seran jutjats els crims o no crims comesos pels personatges al llarg del primer acte, ens trobem també alhora ficats ja de ple en el grapat de grans dubtes i grans qüestions que Bruckner vol que ens plantegem tot seguint les passes al una mica dispers fil de la seva obra . Dubtes i qüestions que tenen com a objectiu observar i si cal denunciar els mecanismes d’una justícia que presumeix de ser cega i dictar sentències amb els ulls embenats per tal de no deixar-se entabanar pels paranys en els quals vulguin fer-la caure les parts contrincants ... però que presumint d’aquesta ceguesa, evidència alhora les seves limitacions a l’hora de jutjar el subtext i la realitat fora de context que emergeix de cadascuna de les accions que cometem els humans. Dubtes i qüestions que relativitzen la tendència dels humans a formar grups integrats per individualitats que s’identifiquen i es mobilitzen a partir d’una mateixa idea comú , com si això fos un atribut genuïnament humà...oblidant que potser aquesta identificació no es troba massa lluny del gregarisme practicat per les especies animals quan intueixen amb por l’amenaça col·lectiva. I dubtes i qüestions que ens recorden també fins a qui punt aquesta identificació grupal amb quelcom de sectarisme animal , ens pot portar a abraçar i fer del tot nostre el desgavell col·lectiu , quan creiem trobar aixopluc en ell. I allò que s’estava ja coent una mica a l’ombra mentre Bruckner estrenava la seva obra , que va acabar sortint a la llum molts pocs anys després, i que no gaire més tard va arribar a assolir el poder absolut emparat pel clam de les masses, n’és la millor i més terrorífica de les mostres. Pel text de Brucker ( o per allò que en resta del text un cop Prat i Coll se l’ha fet seu fent ús del ben legítim llibertinatge creatiu) s’hi mouen personatges d’ètica potser dubtosa que, arrossegats per les circumstàncies, i/o les passions personals, i/o l’ànsia de venjança que desperta ser víctima del menyspreu i l’engany , i /o el desig luxuriós , i/o l’ambició crematística , i/o la por a ser anatematitzat i condemnat per la societat i els tribunals quan el desig legítim no s’ajusta al codi judicial vigent, tan legítim com escandalosament injust...poden prendre decisions i executar accions que ves a saber tu si no prendríem i executaríem quolsevol de nosaltres mateixos si ens trobéssim en la mateixa tessitura. I llavors, les ajustades decisions d’un jutge tan ajustat a una lectura acurada de la llei com ara ho és el jutge interpretat per Lluís Soler, poden acabar deixant en evidència la seva aclaparadora injustícia emparada per la cobertura legal.
De la sala de judicis del segon acte, saltem com si res a la mena de cabaret situat a una mena d’irreal terra de ningú en el qual Prat i Coll ubica un tercer acte amb obertura espatarrant: la imatge de Joan Carreras transvestit en presidiari cabareter, i oferint-nos un número musical carregat de saludable intencionalitat gamberra i alliberador rerefons històric, està destinada a convertir-se en la imatge emblemàtica d’aquest tan llaminer i per moment ben sucós , com alhora irregular espectacle . I és que la proposta de Prat i Coll , tot anar-ne plena de eixerides i espectaculars sorpreses escenogràfiques d’aquelles que saben com optimitzar les possibilitats que ofereix la Sala Gran del TNC , imaginació lúdica, i bones interpretacions (als dos noms ja esmentats, caldria afegir especialment els de Maria Rodríguez Soto i Cristina Plazas) , presenta també alguna que altra limitació del tot evident. Deixant de banda –alguns crítics de l’època ja ho assenyalaven així- les que pugui contenir el mateix text original , la nova dramatúrgia elaborada per Prat i Coll fa que algunes de les xarades argumentals que et van sortint al pas resultin confuses en excés i no del tot ben explicades. La mecànica que segueix el procés múltiple del segon acte ( una mecànica que tant a mi com a algun altre company de premsa, ens va fer pensar en aquell ben maliciós i ben manipulat, però també del tot ajustat al codi penal judici que Kander, Ebb i Bon Fosse van imaginar al seu musical “Chicago”) acaba fent-se una mica massa reiterativa. I el tercer acte (que , veient la ja esmentada versió televisiva del text, no dubto que presentava ja alguna que altra mancança de naixement) , tot i la vistositat cabaretera amb voluntat transgressora que adquireix en mans de Prat i Coll, afegeix poca i desordenada substància al que ja portem vist. I , a banda d’això , opta per un final efectista que, sense revelar res ,connecta amb aquell platet volant que feia irrupció a “Els Watson”, i dona la sensació de ser un afegit amb més voluntat de sorpresa que eficàcia dramatúrgica. I malgrat els desnivells, i malgrat que aquests es fan també per moments visibles a un repartiment tan nombrós com un xic descompensat, aquests criminals als quals el senyor director fa pronunciar també un ben reveladora i inquietant sentencia extreta de “Les races”, (un text posterior del mateix autor) sobre la fragilitat de la nostra democràcia i la responsabilitat col·lectiva que tots tenim envers ella, bé es mereixen la nostra visita. Encara que sigui per tal de reconèixer que quan ens trobem immersos a la comèdia humana, tots podem acabar fent malifetes com les seves, sentir-nos ben poc inquiets pels dilemes morals que en teoria poden provocar les malifetes, i sentir-nos alhora ben inquiets per la forma com les jutjaran els jutges estrictes a la llei , però potser a l’hora d’entendre allò humà situat més enllà de la llei.
