Després de Shakespeare, Txèkhov és l’autor que ha entès millor l’ànima humana. Cristina Cervià i La Sueca es nodreixen del seu univers insondable per fixar-se en una de les constants del mestre rus: l’esperança en alguna cosa millor que ha d’arribar a la nostra existència, encara que aquest anhel sigui un miratge, una utopia que mai podrem assolir del tot. Sobretot s’han fixat en els personatges femenins, dones imaginades fa més de cent anys que s’anticipen i ens permeten revisar la realitat: la lluita per aconseguir allò que anhelem, a pesar de tot. Una mirada contemporània, reivindicativa i genuïna sobre els arquetips femenins txekhovians.
Com ressonarien els personatges de Txèkhov, avui? Aquella esperança cega i idealista amb el futur i alhora aquella incapacitat per fer-lo possible del dramatug rus, és molt d'avui en dia. Des d'aquest sentit, la traslació s'intueix molt sugerent. Es pot llegir Txèkhov només a través dels ulls dels personatges femenins i el resultat pot ser similar (encara que potser el més idealista sigui el metge de L'oncle Vània). El problema és com lligar totes aquestes escenes més enllà del teatre dins del teatre (com en l'escena de La gavina). Aconseguir un relat convincent, situar les actrius en un lloc prou estable (per bé que sigui de profunditat abismal per la psicologia txekhoviana) i amb una certa evolució donaria una consistència a l'obra que, ara, no té. Sí que hi ha tres fonts que inspiren el treball de cada actriu: el cinisme i la desconfiança al costat de l'esperança més ingènua. I com a punt d'equilibri, la simplicitat però que, com a Si mireu el vent d'on ve, la convivència amb la Natura no aporta la saviesa dels pagesos, aquella ironia que tot i el conservadorisme entén què cal fer i què no, a cada moment.Hi ha un tedi constant, que embruta i desenfoca (tot i la voluntat enèrgica actoral).
L'espai (podria ser ben net i funcionaria) topa amb una catifa molt colorista que no entra en diàleg en cap de les situacions. La pesantor del pas del temps que viuen els personatges carrega al públic, tot i que es trenqui la quarta paret amb alguns jocs de connexió directa amb el public. (Com preguntar l'hora, contínuament quan el temps és el que menys els mou, a excepció de Nina, l'aprenent d'actriu a La gavina, és clar). Es valora l'esforç de La Sueca per apropar Txèkhov, però es constata que cal una dramatúrgia ben travada per a respondre amb claredat els buits i bucles innecessaris de la proposta actual. Rellegir Txèkhov pot ser molt atractiu. Com ja va demostrar Brian Friel a Afterplay, per exemple.