Els gossos. Nelson Valente

informació obra



Autor:
Nelson Valente
Direcció:
Nelson Valente
Traducció:
Joan Negrié
Intèrprets:
Mercè Arànega, Joan Negrié, Albert Pérez , Sandra Monclús
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Sinopsi:

Aneu amb compte amb les trobades inesperades i amb els petits detalls, perquè sovint contenen llavors que germinen sense que se sàpiga del cert quina planta en naixerà. Li passa a una de les protagonistes d’aquesta història, la Laura, el dia que fa 40 anys. Durant un viatge en metro, coincideix amb un desconegut que li diu un secret a cau d’orella. Aquella simple frase que podria haver oblidat i a la qual podria no haver concedit cap valor desferma un bombardeig que, malgrat els esforços de la protagonista per mantenir la unió entre els éssers que s’estima, converteix en un camp de batalla la seva vida familiar. La Laura s’ha atrevit a mirar-se la seva pròpia vida des de la consciència. És tota una heroïcitat, però, ara, ja no hi ha marxa enrere i en la seva existència s’ha desfermat una crisi total: aquesta és la vida que vull? Quan la vaig escollir? És així com vull passar el temps que em quedi? Sí, són interrogants especialment poderosos. Tant, que no només provoquen la crisi d’una única persona, sinó que estenen el foc als qui l’envolten. Odis, ressentiments, amors i una pila d’històries del passat emergeixen reflectits en els ulls d’aquells gossos que formen part de la història familiar i que, ara, sembla que projectin la seva mirada cap al present. Passats imaginats, vides frustrades per la por, victimitzacions: tot forma part d’una història que no parla només sobre la família que veureu en escena sinó també sobre els espectadors i espectadores que s’asseuen al pati de butaques i, de fet, sobre tota la humanitat.

Crítica: Els gossos. Nelson Valente

21/10/2020

Una comèdia amarga i "Valente"

per Pep Vila

Disculpeu el joc de paraules del títol...però és que l'autor i director, Nelson Valente ha fabricat una comèdia agosarada i molt crítica sobre la classe mitjana, ben establerta, que no hauria de tenir problemes però en té i molts. D'entrada està tan instal.lada en la comoditat que fa aigües per tot arreu, està buïda i repeteix tòpics. Per això la trobada de composició familiar esdevindrà una autèntica descomposició que recorda molt a les de Claudio Tolcachir. Però a diferència d'aquest, Valente aconsegueix una obra rodona amb actors de casa nostre. Per què aquesta reunió (això sí, de 4 persones) que comença bé i sabem cóm acabarà, sobretot quan veiem Sandra Monclús en un racó, silenciosa, i que podria desembocar en una trama correcte però previsible, esdevé un partit de tennis de dobles. Un intercanvi de cops que inicia una, com sempre, magistral, Mercè Arànega (quan no està bé l'Arànega?), intenta defensar.se com pot un brillantíssim Albert Pérez; el segueix una entonadíssima Sandra Monclús després d'un viatge al seu interior, i l'acaba en Joan Negriè amb un discurs que pot arribar a sorprendre a més d'un. El millor d'una obra que mereix no passar desapercebuda és l'exhibició actoral i l'habilitat de l'autor per portar l'espectador allà on vol. I com a resultat, un espectador que s'ho ha passat de conya, es pregunta a la fí de l'obra: "però...ja s'ha acabat?"