Els gossos. Nelson Valente

informació obra



Autor:
Nelson Valente
Direcció:
Nelson Valente
Traducció:
Joan Negrié
Intèrprets:
Mercè Arànega, Joan Negrié, Albert Pérez , Sandra Monclús
Escenografia:
Albert Pascual
Vestuari:
Albert Pascual
Il·luminació:
Guillem Gelabert
Sinopsi:

Aneu amb compte amb les trobades inesperades i amb els petits detalls, perquè sovint contenen llavors que germinen sense que se sàpiga del cert quina planta en naixerà. Li passa a una de les protagonistes d’aquesta història, la Laura, el dia que fa 40 anys. Durant un viatge en metro, coincideix amb un desconegut que li diu un secret a cau d’orella. Aquella simple frase que podria haver oblidat i a la qual podria no haver concedit cap valor desferma un bombardeig que, malgrat els esforços de la protagonista per mantenir la unió entre els éssers que s’estima, converteix en un camp de batalla la seva vida familiar. La Laura s’ha atrevit a mirar-se la seva pròpia vida des de la consciència. És tota una heroïcitat, però, ara, ja no hi ha marxa enrere i en la seva existència s’ha desfermat una crisi total: aquesta és la vida que vull? Quan la vaig escollir? És així com vull passar el temps que em quedi? Sí, són interrogants especialment poderosos. Tant, que no només provoquen la crisi d’una única persona, sinó que estenen el foc als qui l’envolten. Odis, ressentiments, amors i una pila d’històries del passat emergeixen reflectits en els ulls d’aquells gossos que formen part de la història familiar i que, ara, sembla que projectin la seva mirada cap al present. Passats imaginats, vides frustrades per la por, victimitzacions: tot forma part d’una història que no parla només sobre la família que veureu en escena sinó també sobre els espectadors i espectadores que s’asseuen al pati de butaques i, de fet, sobre tota la humanitat.

Crítica: Els gossos. Nelson Valente

15/10/2020

Una canina infelicitat quotidiana

per Ramon Oliver

I ara que ja ens hem trobat com més o menys ho fem tots els diumenges, i hem parlat rutinàriament de les coses de les que parlem tots els diumenges quan quedem, i ens hem permès aquest cop arribar a un grau de tensió i revelació més dolorós del que acostumem a gastar els altres diumenges, no queda més que tornar a quedar el diumenge que ve. Així era com acabava la reunió entre els  dos madurs matrimonis d’ amics camí cap el declivi que protagonitzaven la demolidora “El declive”. I si fa o no fa, així era com acabava també la reunió familiar d’ “El loco y la camisa” , després d’intentar posar-li la camisa de força al boig de la casa. Un boig , d’altra banda, ben representatiu d’aquesta mena de bojos als quals cal qualificar com a tals per la senzilla raó que assumir  com a lúcida certesa allò que ells diuen, ens faria tornar a tots bojos: algú ha de pagar amb la bogeria el preu que implica seguir mantenint com a secret familiar allò que tothom sap però ningú vol verbalitzar.

Doncs així és també com van les coses a la no menys demolidora nova tragicomèdia familiar de Nelson Valente. Aquest cop, l’excusa per a la reunió és la celebració d’un aniversari. Els celebrants són la Laura ( que avui en fa 40) , el seu marit, i els pares d’ell. I el detonant , les paraules que un desconegut li ha xiuxiuejat a  la Laura a cau d’orella mentre viatjava en metro. Ja posats, el desconegut ben bé podria ser aquell boig de la camisa. I els pares del marit de la Laura, no farien mal paper ficats dins el grup d’amics lliurats a “El declive”. Parlant d’aquella mateixa obra; a l’hora  de buscar una cita que li servís com a presentació del text, Valente va triar una cita de Nietzsche. “De ningú estem tan lluny com de nosaltres mateixos”, deia el filòsof que va acabar també força embogit. I aquestes paraules, s’ajusten com un guant a tota la fauna humana que recorre el teatre de Valente en general, i al quartet caní d’aquesta obra en particular.

El problema és que quan algú intenta no estar tan lluny de si mateix com ho ha estat fins ara ,i reconèixer que allò que ha xiuxiuejat un desconegut ve a definir tota la seva existència, es troba sovint que les persones que l’envolten, no estan massa disposades a facilitar-li la tasca. Potser, precisament, perquè això les portaria a elles mateixes a aquella mena de carrerons sense sortida que ja no permeten amagar la frustració en la rutina. I aquesta doble tensió, no la salva ni el més ensucrat pastís d’aniversari.

Valente modula amb precisió el ritme que ha de conduir cap aquell moment explosiu que s’intueix des de la conversa inicial dominada pel sogre de la Laura: una conversa farcida  de veïns més o menys morts i  -especialment- plena a vesar dels  gossos de totes les races que justifiquen completament  el títol de la comèdia. I al llarg d’aquesta primera conversa en la qual un brillantment impertinent Albert Pérez porta la veu cantant, ja queda palès que aquí els silencis , parlen alhora a crits. El silenci i la mirada amb la que contempla el grup  a una certa distància l’excel·lent Sandra Monclús, exhibint un permanent somriure que en té molt de tens rictus, resulta en aquest sentit  ben revelador.   Com ho resulta al llarg de tota la vetllada el cada cop més etílic i cada cop més callat silenci de la sogra, una estupenda Mercè Aránega que quan li toca dir quatre veritats  i esclatar d’una vegada , ho fa alhora de forma rotunda. I també el fill, entossudit durant una bona estona en fer que l’ambient festiu s’imposi a tot, protagonitza el seu gran moment de catarsis verbal , de la mà d’un Joan Negrié ben  notable. Les composicions del quartet protagonista van dirigint l’obra cap a les preguntes bàsiques que el mateix Valente vol que ens fem; preguntes construïdes al voltant de la distància que sovint existeix entre allò que som, allò que creiem ser, i allò que voldríem ser. Preguntes que es pregunten de quina matèria estan fetes les pors que ens paralitzen. I fins a quin punt, encarar-se a aquestes pors ens pot portar a donar un cop de porta al millor estil “Casa de nines”, o a arribar a la conclusió que l’abisme resulta massa gran , i que és millor seguir quedant els diumenges, com hem fet sempre fins ara , com farem per sempre més. Valente deixa anar tota l’amargor d’aquestes preguntes servint-se com sempre de la comèdia, Però esteu avisats: es tracta d’aquella mena de comèdia que quan ja et té encerclat , et congela el somriure. I ho fa amb prou talent com per a que encara surtis content del teatre, malgrat el petit infern quotidià en el qual t’ha ficat.