Els miserables, del dramaturg i director mallorquí Miquel Mas Fiol, tanca la Trilogia de la Condició Millennial, després de Càndid o l’optimisme (2022) –sobre la tirania de la felicitat– i Les penes del jove Werther (2023) –entorn del capitalisme de les emocions, el negoci de la tristesa i l’estetització del dolor–. Aquesta tercera peça, que pren el títol de la cèlebre novel·la de Víctor Hugo (1982) –i del fastuós, longeu macromusical burgès que se’n va derivar–, té com a tema central la revolta: els explotats actors d’un musical de molt petit format es rebel·len contra el director, egòlatra i abusador, i fan saltar la revolta de la ficció a l’autoficció. La podeu veure al Teatre Tantarantana fins al 27 d’octubre. Com a curiositat, us diré que l’estrena va tenir lloc el dia 1 d’octubre –setè aniversari del referèndum de l’1-O–, el mateix vespre, a més, que se celebrava el lliurament dels VII Premis Teatre Barcelona a una sala veïna, Paral·lel 62.
La proposta comença d’una manera brillant, amb el recital interpretatiu de Gerard Franch. La resta de la companyia ha estat acomiadada i l’actor, tot sol, amb una còmica i aclaparadora alternança d’inflexions i matisos, fa tots els papers de l’auca, assumint el paquet sencer de personatges: l’exreclús Jean Valjean, l’inspector, el bisbe –amb gestos d’extremada bonhomia–, Fantine, la petita Cosette –“dolça coseta”– i Marius Pontmercy. Resulta hilarant com transita, cada cop més ràpid, de l’un a l’altre, només amb un canvi de complement o de to. Amb aquesta delirant i superba interpretació aconsegueix traslladar la precarietat del sector teatral –i, potser, també la seva megalomania–. Cal destacar igualment el treball de composició i l’espai sonor de Pablo Ruz, amb picades d’ullet a d’altres musicals i artistes.
Els explotats actors d’un musical de molt petit format es rebel·len contra el director, i fan saltar la revolta de la ficció a l’autoficció
El número embogit, insostenible de Franch s’estronca quan els seus companys Mel Salvatierra i Lluís Oliver irrompen decidits a boicotejar la funció. L’espectacle pren aleshores una dimensió autoficcional que els permet vehicular una crítica directa al sector teatral –la meritocràcia és un mite; el teatre alternatiu mai no dona oportunitats; no es pot competir amb el vaixell de Dagoll Dagom ni l’helicòpter del Mago Pop– i engrescar la concurrència a fer la revolució. L’espectacle adopta un format de neovarietés efímeres a la manera d’un scroll embogit, amb bidons en flames i banderetes vermelles. Mas Fiol se serveix d’himnes obreristes, cites històriques i la desvirtuada –per sobreutilitzada– consigna “tres voltes rebel” de Maria-Mercè Marçal. També fa una bona radiografia dels teatres del Paral·lel: molts han desaparegut; d’altres es dediquen al monocultiu de la màgia, i hi ha algunes sales que ben poca gent coneix.
La ira i la revolta –frustrada– són els temes de la proposta, que acaba en autoparòdia i ens mostra algunes de les facetes més ridícules que pot adoptar l’activisme quan està concebut de cara a la galeria. Val a dir que aquests joves insurrectes –que es perden en un recorregut infructuós per webs institucionals, a la recerca d’un formulari amb què “demanar permís” per fer la revolució– no se saben la lletra de La Internacional, ignoren què va ser l’URSS, tenen les seves dificultats per aixecar una barricada i diuen “llombardes” en comptes de “llambordes”. Ben aviat es fa palès que el seu compromís té molt de campanya de màrqueting i autobombo. De bluf, en definitiva.
El punt fort de la proposta és l’honestedat radical, ferotgement autoparòdica, que interpel·la el públic i l’involucra de ple en la sàtira
Estem massa ensinistrats? Som massa tous i narcisistes per revoltar-nos? Salvatierra, que vol tenir el seu “moment Andrea Ros”, incorre en uns risibles deliris de grandesa; Oliver, l’instigador, acaba abduït pel discurs dels somriures –“la ràbia crea rebuig”–; i Franch, que semblava aliè a les reivindicacions, acaba enarborant-les més que ningú, disposat a sortir a cremar el Teatre Victòria, és a dir, a encarnar el paper de revolucionari fins al final. També el teatre crític i pretesament polític està fagocitat pel sistema, com evidencia l’epíleg. Tot i que resulta divertidíssima i molt irreverent, la proposta perd una mica de pistonada en el tram final: a mesura que es va fent evident la dilapidació de l’energia revolucionària en discursos buits al servei dels egos implicats –el capitalisme del jo ens ha xuclat a tots–, es desactiva el sentit de tot plegat. Alhora, aquest és precisament el punt fort de la proposta: l’honestedat radical, ferotgement autoparòdica, que interpel·la el públic i l’involucra de ple en la sàtira.
Crítica publicada a El Nacional.cat el 14 d'octubre de 2024
