L’altra nit em trobava jo mirant el nou capítol d’una sèrie de la qual no diré el títol, perquè es tracta d’un d’aquells plaers culpables que val més mantenir a l’anonimat si un vol preservar una mica el seu ja de per si dubtós prestigi. I em vaig trobar de cop davant d’una breu escena i encara més breu rèplica dotada d’involuntària comicitat, perquè és evident vist com estava filmada que ni el seu guionista, ni el seu director ni els seus intèrprets se n’adonaven del fugaç ridícul informatiu i cultural que estaven fent. L’escena està protagonitzada per un noi i una noia que son parella (el marro que amaga aquesta relació me’l guardo per a mi) i estudien a la mateixa universitat. Ella li està dient a ell que no li resta temps per a res més , perquè té que presentar un treball sobre la Revolució Francesa i encara no s’ha posat a fer la feina. I ell, cavallerosament ( o potser només ansiosament famèlic d’aprofitar les hores lliures que li quedin a la noia) , s’ofereix a fer-li el treballat , utilitzant com a argument amanit amb un somriure que ell ha vist al teatre el musical “Els miserables”; així doncs, sap de què va la cosa . Un cop pronunciada la frase, l’espectador ( o com a mínim , jo mateix ) resta a l’espera que tot plegat sigui una broma, i ara la noia es posi a riure indicant-li al noi com ha ficat la pota històrica. Però, no. Està clar que els implicats en la pífia, ignoren per complert que l’estan cometent.
Quelcom que em porta a proposar-li a Miquel Mas Fiol i a la resta d’integrants de la companyia que ara representa al Tantarantana l’espectacle “Els miserables” ( tret que a hores d’ara ja els hagin acomiadat a tots plegats; quelcom que tampoc no cal descartar) que contacti amb els creadors de la sèrie ( als responsables del muntatge estic disposat a revelar-los el títol del plaer culpable) i els convidi a assistir a una representació de l’obra. És evident que quan aquella gent va veure la sumptuosa i ja llegendària producció del musical a Broadway , al West End o a qualsevol altra indret on la veiessin, no es va assabentar de l’època en la qual es situa la novel·la de Víctor Hugo, malgrat les nombroses projeccions cronològiques que t’ubiquen en tot moment l’any en el qual estàs. Però potser trobar-se davant una versió tan minimalista del tema que ja no pot ser tot plegat més mínim , els ajudi a aclarir-se una mica i no equivocar-se de segle. Sí, ja ho sé: fer-los venir des de Hollywood o des d’on dimonis resideixin, suposa una despesa del més alt nivell. Però imagineu-vos que els contracten com a assessors històrics de la sèrie i de totes les spin off que pugui generar la sèrie : amb la pasta que cobrarien, la precarietat laboral de la qual tant es queixen i que tant denuncien com a integrants de la sovint depauperada comunitat catalana dedicada a les arts escèniques, quedaria del tot solucionada. I fins i tot si les coses anessin maldades i els artífexs de la sèrie se n’adonessin que aquesta gent tampoc no en sap tant de història (al cap i a la fi, aquí tenim una noia que troba que el Che està molt bo però no té ni idea de qui és) i no els contractés per a una nova temporada, de ben segur que els beneficis d’aquests mesos de treball carismàtic compensarien de sobres els minsos guanys obtinguts ensenyant el nas als nostres escenaris locals al llarg d’un any sencer.
Si sou visitants habituals del Tantarantana, potser recordareu que durant molt de temps la finca situada gairebé davant de teatre era una finca okupa sempre plena de gent amb ganes de prendre unes quantes birres i plantar-li cara al Sistema, es trobi on es trobi el Sistema. I fent ara tot un espòiler , us puc avançar que al Tantarantana el Sistema es presenta sobrevolant els nostres caps en un helicòpter del qual més en davant us tornaré a parlar. Però tornem als okupes. No vull ni imaginar què hagués pogut passar si aquells okupes s’haguessin trobat amb el panorama que us trobareu tots vosaltres si arribeu a la sala una mica abans d’iniciar-se la representació. Donat que tant les contundents i reivindicatives accions exteriors (realment , és molt gros el que està passant aquí dins) com les contundents revoltes que tenen lloc a l’interior de la sala (és vergonyós que la representació tiri cap en davant, després del que hem sabut a fora!) exigeixen un contundent silenci, no us diré res més. Només us diré que després d’haver capgirat per complert el romanticisme suïcida de “Les penes del jove Werther” i el càndid optimisme forassenyat de “Càndid o l’optimisme”, aquest cop Miquel Mas Fiol ( un director el prestigi del qual ha quedat ja tacat ara que sabem d’ell allò que no sabíem ) i la seva troupe s’han posat èpics per tal d’oferir-nos una versió de “Els miserables” tan miserable que tots els seus personatges i totes les seves masses populars queden reduïdes a un sol intèrpret. I s’han posat també acte seguit revolucionaris, d’una forma tan rotunda que és millor guardar el secret per tal d’evitar la irrupció dels cossos de seguretat que de vegades ens fan sentir ben insegurs, i tan divertida que jo feia temps que no em reia tant a un teatre. Deixeu-me només afegir que això que fan a la primera part, em recorda una mica allò altra que porta dècades fent l’equip creador del cicle “Forbidden Broadway” quan es pren a conya i re-elabora amb molt d’humor fragments famosos dels musicals més reeixits, tot renovant de tant en tant el repertori. Només cal veure en aquest sentit el que ens ofereix Gerard Franch en pla One Man Show ,quan es posa a interpretar alhora ell solet tots els personatges que entonen una cançó nova de trinca ...que et fa pensar alhora no saps per què en un altre tema ja molt mític que parla també amb molta èpica d’un dia més, i que sona en aquella altra versió musical del mateix tema que porta ja gairebé quatre dècades aixecant barricades pels escenaris del món.
I no patiu, aquí també tindreu una barricada ,adaptada a les minses possibilitats de la producció, però tan plena de rebel·lia com l’altra , i molt més plena d’humor . I també vull afegir que vist el que hem vist, i malgrat el seu ajustat pressupost, la companyia disposa d’un helicòpter teatral abans ja esmentat que faria morir d’enveja El Mago Pop (per cert; tremola Mago, que aquesta gent va a per tu!) . Així doncs, el seu proper espectacle podria inspirar-se en “Miss Saigon” ,l’altre musical de gran èxit que els autors de “Els Miserables” van crear tot fent una versió lliure de “Madama Butterfly” situada a la guerra del Vietnam en la qual un gran helicòpter volador es transformava en màxim atractiu escenogràfic, comparable a la famosa barricada aixecada pels miserables revolucionaris de l’espectacle anterior. Així doncs,questa proposta que ve a tancar una trilogia, es podria ben bé convertir en el primer lliurament d’una altra trilogia destinada a esbudellar megamusicals sotmesos a un estricte procés de miniaturització , i convertir-los en excusa per seguir posant en marxa totes les revolucions pendents que ens venen al cap quan ens aixequem amb mal peu, i ens sentim plens de mala hòstia i amb ganes d’acabar d’una vegada per totes amb el Sistema, sigui el que sigui el Sistema, i es trobi on es trobi amagat. Això fins que arriba l’hora de sopar, se te’n van les ganes de tanta revolució, i te n’adones que tampoc estàs tan malament. Al cap i a la fi, d’altres estan molt pitjor. Això també ho sap el Sistema, i a això també li posa molta conya aquesta colla de miserables (bé; tampoc són tants: només tres. Però fan molt soroll).
En qualsevol cas, si malgrat tot sortiu revolucionats del teatre ,recordeu que la burocràcia és la burocràcia, l’ordre és l’ordre, i que per començar qualsevol procés i organitzar qualsevol manifestació que pretengui assolir objectius revolucionaris, cal primer demanar un permís com déu mana. I mentre espereu el permís , recordeu les sàvies paraules pronunciades per aquell gran estadista anomenat Talleyrand al qual La Calòrica reserva també un paper protagonista al seu “Le Congrés ne marche pas”. Unes paraules de les qual Bertolucci en va extreure el títol de la seva magnífica pel·lícula “Prima della rivoluzione”, amb un argument també molt vinculat al tema. I unes paraules en les quals Talleyrand assegurava que “Qui no ha viscut abans de la revolució no coneix la dolçor de la vida”. El que venia a dir l’il·lustre estadista és que res és comparable a l’estat d’efervescència i expectatives ideals que es produeix quan tot sembla possible i a l’abast de la mà ;quan tot es mou encara en el pla del desig. Però la realització del desig (en aquest cas , del desig revolucionari) acaba sovint derivant cap el desencís ; en aquest cas, el desencís de les revolucions que un cop assolides deriven cap a mecanismes de poder que reprodueixen esquemes ben similars a aquells que han vingut a enderrocar. Entre tanta gresca, també d’això ens parlen aquests miserables als quals només se’ls hi pot retreure que potser la seva revolució perd un xic d’embranzida en el seu tram final. És clar que potser això també funciona com a metàfora; ben mirat, no és aquest el destí ca pel qual han derivat les revolucions que no han fet fallida abans de prendre el Palau d’Hivern? Veure aquest excel·lent divertiment l’1 d’octubre ,també en té molt de metafòric.
