Els reis de Shakespeare...

informació obra



Intèrprets:
Quim Girón
Sinopsi:

Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth

Ens trobem en unes hores decisives pel regnat del jove Phillipe the Sixth. Fins ara Phillipe havia de fer front a l'herència enverinada del pare, casos de corrupció i un suport popular en retrocés; ara cal sumar-li els fets del primer d'octubre: una comarca escocesa s'ha declarat insubmisa a l'autoritat monàrquica i l'intent de sufocar aquest aixecament per mitjà de la força no ha obtingut l'efecte esperat.

És aquí quan el think tank de la monarquia es reuneix d'urgència per escriure el discurs més important de la carrera del rei. Seran capaços de consensuar un discurs que salvi la corona actual? 

Crítica: Els reis de Shakespeare...

09/02/2020

La nuesa del rei

per Josep Maria Viaplana

Vista el divendres, 7 de febrer de 2020 al Teatre de Lloret de Mar

Programada al Teatre de Lloret durant 'aquells dies' d'octubre de 2019 on diversos teatres van suspendre funcions (Inclosos dels de Temporada Alta) en protesta per la sentència del Tribunal Suprem al Presos Polítics, i ajornada a primers de febrer, LAminimAL ens presenta un treball que va estar uns dies a la Sala BARTS de Barcelona.

La proposta de "Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de PHILLIPE THE SIXTH" és, en principi, prou interessant: Un grup de 'secretaris i secretàries', que imaginem a alguna cambra o oficina bé a La Zarzuela, bé a La Moncloa, ha d'escriure el famós discurs del 3 d'octubre del Rei Felip VI, seguint, això sí ,fil per randa, les instruccions d'algú que els va trucant i els deixa clar per on ha d'anar, i quines paraules clau (especialment en un moment donat 'Unidad') ha de contenir a balquena.

Així les coses, i com que són il·lustrats, van apareixent dalt d'un escenari (recolzats amb els noms del rei en qüestió i alguna frase definitòria) diversos monòlegs dels diferents reis anglesos que apareixen a les obres de Shakespeare, un gran dramaturg que va dedicar vàries de les seves obres a aquests monarques, o els va fer aparèixer en d'altres, no tant amb la intenció de fer de cronista de la història pàtria, sinó per aprofitar la tirada mediàtica d'aquells temps per a parlar del que a ell l'i interessava, és a dir, la naturalesa i les emocions humanes. 

Tot això es va combinant amb la crònica del que va passa aquells dies, des de l'1 d'octubre fins al 3, la pressió per a tenir el discurs, les diferents visions que en tenen el encarregats de redactar-lo, algunes escenes al Jardí de Palau, i finalment una nuesa -literal- del monarca, que un pensava que acabaria amb un 'el rei està despullat!' a l'estil del famós conte del Vestit Nou, però que en realitat buscava fer servir els tomàquets que abans de començar la funció es reparteixen entre el públic, per a què es fessin servir d'una forma que tots us imagineu. Al capdavall som a un teatre.

I si fos poc, un 'rap-hip-hop' explicant la història que serveix per a encetar i cloure l'espectacle.

No em direu que no és suggerent...

Però constatem que els famosos i abrandats monòlegs shakespearians prenen tot el seu sentit i emoció precedits de la història que ens explica amb mestratge el gran dramaturg, i que, fora de context, poden ser apreciats només si es coneix l'obra prèviament. I sobretot, apreciem que la dramatúrgia no pretén anar construint un 'discurs' que vagi revelant a l'espectador les claus del què, el qui, el perquè i el com, sinó que posa a l'olla tot d'ingredients, que, aparentment desconnectats entre sí, van donant-nos informació per acumulació de textos i alguns gags, però que no sé si aconsegueixen alguna cosa més que aquelles obres de finals de la dictadura, on l'important era que tots sabéssim que es parlava malament de Franco, i s'aplaudien les aclucades d'ull, important ben poc l'encert real de tot plegat.

Cal dir que els intèrprets són solvents (especialment ben interpretat el monòleg de Ricard III), i la direcció fa el que pot amb el text que li donen: potser només demanar que en alguns moments els personatges no s'accelerin tant i no es tapin, i en algun cas, que se'ls entengui.

Però la dramatúrgia hauria de trenar una història que ens anés creant un imaginari -fins i tot als monàrquics més convençuts- donant-nos informació, ens anés revelant les contradiccions del poder i la servitud dels vassalls, i despullant (aquest cop sí) l'estupidesa d'un poder que (i aquí el discurs final sí que val la pena) només depèn de que li fem cas: si no, es dissol com un sucre en un got d'aigua, i res no pot contra un poble que, simplement, ja no li troba cap utilitat a tenir monarques.