Els ulls de Dalton

informació obra



Direcció:
Iñaki Garz
Dramatúrgia:
Iñaki Garz
Intèrprets:
Andrea Portella, Arnau Marín
Sinopsi:

El científic Jonh Dalton, precursor del daltonisme, va descobrir que el món havia de ser un lloc molt diferent del que els seus ulls veien. Allò que els ulls no veuen, es fa visible dins el nostre cap. Aquest és el principi que regeix la línia argumental d’aquesta obra. El protagonista, J.R, es val d’aquest precepte per a dur a terme un exercici introspectiu a la recerca del perdó per un acte comès en el passat. El que els seus ulls no poden veure, ho veu el seu cap.

Crítica: Els ulls de Dalton

05/02/2021

Daltonisme emocional, servit amb delicadesa

per Jordi Bordes

Iñaki Garz torna al món de la parella. Una altra vegada a través d'un espai que flirteja amb la sordidesa i el desengany. Però amb una tendresa i intriga, molt ben administrada. Si a Si planeas vengarte, cava dos tumbas, els dos personatges comparteixen llit en una conversa carregada de fèl (dialogat o insinuat), ara els protagonistes no es toquen en cap moment. Tot passa a través d'una conversa de telèfon. Una trucada fortuïta a una línia de contactes que va descobrint-se que no ho és tant. Que en les soledats ferides de J.R. i de Leonor hi ha un dolor que potser podrien curar-se'l l'un a l'altre. Ni que fos per un instant. El telèfon al teatre en una conversa sentimental trasllada al monòleg de Jean Cocteau La voix humaine (que recentment David Selvas i Cristina Plazas nhan fet una nova versió amb En mis manos). Garz opta per ensenyar els rostres dels dos costats del fil. En una relació, cadasu entén i sobreentén a partir del seu punt de vista. I, sovint, no sap posar-se al costat de l'altre. Una parella entén la relació des de llocs difrnts, en colors diferents; és un daltonisme emocional que, en situacions extremes, es converteix en tòxic.

La fina línia de telèfon, de conferència carregada de silencis, mitges veritats i algun desig permet anar enllaçant un passat de dos personatges, aparentment molt distants. L'una (Andrea Portella), en una llar ben moblada i; l'altre (Arnau Marín), en un taller embrutit de papers, pots de medicaments i botelles d'alcohol a mig buidar. Hi ha un dolor que els sintonitza en la mateixa ona i que esclata amb les cançons interpretades per Irene Gellida. Si Leonor procura trobar rspostes qu fa anys que la tenen bloquejada, J.R. s'amaga amb el cinisme per allunyar-la, potser perquè no ha aconsguit treure's la culpa de sobre. Que el converteix en un agressor potencial. Només es consola surant entre l'insomni i la borratxera. La peça sap moure's molt bé en les ambigüitats perquè sigui cda espectador mesuri les profunditats dels abismes, de les pors, de la violència soterrada, com a Canto por la muerte de Lili Tofler (Nau Ivanow, 2012).

Iñaki Garz transporta l'espectador des de bon començament i el manté en tensió, procurant descobrir cada peça del trencaclosques emocional. Fins a construir la peça sencera. La gravació de casette, que narra la infelicitat i la incomprensió embolcall elprincipi i el final de la peça. Sembla que el Garz director faci un gir al Garz dramaturg en l'últim moviment de l'actriu a escena: la distància física era inexistent? Només és un darrer intnt d'abraçada abans del desenllaç final?