Un migmetratge fet amb algunes capes teatrals. Cristina Plazas és la dona de mitjana edat que veu l'abisme quan es trenca la relació amb la seva parella. La distància que posa ell pel mig (fins a Alexander Platz, a Berlín) desapareix per la màgia del telèfon. Com a La veu humana de Cocteau (Marilia Samper n'ha fet una adaptació a la Barcelona del 2020) la comunicació a distància posa més pebre a la ferida. La vulnerabilitat d'ella, que se sent arraconada, que és incapç de reordenar la cuina, ni la seva vida, es veu més present pel seu desig de passar-se hores estirada (ara al sofà, ara al llit) escoltant la veu del seu excompany i rememorant les llargues converses que tant l'enamoraven. Però com a La dona trencada, després de comprovar com ell sempre surt més ben parat, necessita trobar l'instant per adonar-se que té un salt per fer i deixar de llepar-se les ferides al cor. Les mans li tremolen, no sap com dissimular-ho, i la seva fragilitat l'amaga amb ràfegues de plor callat. Però, avui, els telèfons també tenen càmera i cal més estratègia per fer-se la desmenjada. Mira a càmera i parla com si l'ex no l'escoltés, com si es parlés al mirall.
La proposta formal és una pel·lícula. Però, a diferència de la posada en escena amb la càmera de l'ordinador d'Ivan Benet a Informe per a una acadèmia, en la proposta dirigida per David Selvas i Taida Martínez hi ha el desplegament audiovisual d'il·luminació, càmeres, sondista.... Precisament, mostrar aquest equip en la preparació del rodatge (i en un final molt enginyós) resulta ser molt metateatral. Trenca la quarta paret; ensenya la trampa i revela que tot és una representació feta des de la veritat de la protagonista, des de la veritat teatral del dolor. Ensenyant el truc, es dóna una distància al personatge però apropa el joc de direcció i dramatúrgia i interpretació als espectadors.
El projecte d'En mis manos no s'acaba amb aquest migmetratge. Perquè ja hi ha previst que la productora teatral La Brutal en faci una versió escènica amb la mateixa actriu. Selvas és un enamorat de posar música als seus muntatges. El recurs més radical va ser a l'èxit La importància de ser ser Frank, i Aquella nit. I a l'adaptació T'estimo si he begut... No sembla que es doni l'oportunitat perquè el personatge canti el seu dolor. En la pantalla. Però ja es veurà com resol aquell final amb el Wicked game de Chris Isaak. Per a la protagonista, incapaç d'atacar els informes que té pendents des de fa temps o de recollir la manta del sofà o els sostens i les llaunes que s'extenen per arreu, aquesta cançó la traslladarà al plor del seu primer amor. Ara, en la maduresa tornarà a estar convençuda que el darrer amor serà irrepetible. Com aquella mirada tant intensa d'Ivan Morales a Sé de un lugar, la música la transporta, des de la intimitat al món dels vius, al carrer. A la vida que ara li sembla esquiva.
