Ivan Benet: Informe per a una acadèmia

informació obra



Autor:
Franz Kafka
Direcció:
Ivan Benet
Intèrprets:
Ivan Benet
Sinopsi:

Franz Kafka va crear Peter el Roig el 1917 per ironitzar sobre tot allò que ens fa humans. El protagonista és un simi humanitzat que recorda davant els membres d’una acadèmia el seu camí cap a la socialització. Aquesta narració ha entrat en el repertori teatral com un dels monòlegs més cobejats. Amb la seva interpretació, l’any 2014 Ivan Benet va guanyar el Premi de la Crítica a la millor interpretació principal. Aquest projecte tan personal ja va passar pel festival el 2013 i ara torna en format digital amb l’actuació en directe de Benet per Zoom, per a un nombre limitat d’espectadors. 

L’Espai Zoom de Temporada Alta ofereix l’oportunitat redescobrir textos que han marcat la nostra cartellera i gaudir de la proximitat dels intèrprets. 

Crítica: Ivan Benet: Informe per a una acadèmia

05/11/2020

Privilegiats, fins a la medul·la

per Jordi Bordes

Lluís Homar, amb un simple cop de llum, es transmutava en un llop a l'adaptació de Pau Miró de Terra baixa. Ivan Benet és un goril·la educat, que beu vi posant la boca en forma de O, i que es frega la panxa, per escampar l'escalf de l'alcohol a Informe per a una acadèmia. La versió que va provar, en caràcter experimental dimecres passat, permet ferla en solitari. Només amb la connexió amb el públic a través d'una càmera. La caixa on aquest primat pateix el viatge que l'allunya de la seva selva i el porta a Europa, és el sofà de casa. S'hi abraona i pica de cops confiant en trobar una sortida. Se sent empresonat també per la tauleta del cafè. La sensació d'angoixa, de dolor i de por el fa veure més enllà i entendre que l'opció més viable, un cop arribat a Europa són les actuacions de varietés, i no pas el zoo, d'on ja no sortirà mai de les garjoles. Últimas palabras de Copito de nieve, de Juan Mayorga funcionaria com un díptic preciós.

Aquest goril·la intel·ligent, capaç de mimetitzar el comportament dels humans fins a desenvolupar la parla (Kafka era un geni imaginant mons paral·lels entre la civilització i els animals, com aquell Gregor/ escabarabat de La metamorfosi), procura prou de parlar de llibertat. Segurament, perquè entén que ja mai més la podrà gaudir, desplaçat del seu hàbitat i dels seus congèneres. ànima solitària de dos móns que l'aplaudeixen com a raresa però que no l'acullen mai com a company de la matrixa espècie. Segurament, li falta uns anys més de vi i de converses als ateneus per entendre que aquesta solitud, amarga com el vi de garrafa, és una característica comuna dels humans aparentment civilitzats.

El joc de la pantalla aconsegueix un resultat espectacular. Perquè el personatge, intuïtiu, olor la pantalla, la mira amb l'estranyesa del primer cop i, degut a l'òptica de la càmera, els primers plans de l'actor es revelen angulosos, desproporcionats d'una bestialitat primària sorprenent. Comentava Ivan Benet amb la conversa (tot saludant companys d'escena i també nebodes, filla i mare, entre molts d'altres) que la sensació d'interpretar havia estat d'una raresa majúscula, perquè en cap moment havia pogut sentir la respiració dels espectadors. Una situació semblant a les platees d'avui en què les mascaretes apaivaguen les reaccions dels espectadors que puguin absorbir des de l'escena. Benet deia que actuar, sense saber si realment, hi havia algú darrere la pantalla (tot i que el xat sí que mostrava 53 pantalles connectades). Una experiència com a intèrpret i com a espectador viscuda amb l'experiència de la novetat, però sabent que s'aplaudeix molt millor compartint filera de butaca. El primer pla continu (amb seguiment constant de l'actor) que es desdobla quan parla al mirall per recordar com va aprendre a beure aiguardent, encara al vaixell dels expedicionaris naturalistes, pseudo-científics, esclavistes en potència.

Per últim, cal advertir que se m'havia escapat, una vegada i una altra la versió escènica d'Informe per a una acadèmia, amb Ivan Benet. dubtava si en podria fer una peça crítica de la lectura dramatitzada que proposava el Temporada Alta a distància. Però m'he decidit a escriure-hi per compartir (és el mínim que puc fer) el privilegi de ser espectador que entra a casa de l'actor. I que, a més comparteix "platea" amb il·lustres com l'autora de la banda sonora (Sílvia Pérez-Cruz) o el director (Xavier Ricart), entre molts altres companys de la professió i familiars d'Ivan Benet. Perquè la sensació és que Benet va "convocar" més de 50 persones connectades, a un vernissatge informal al menjador de casa seva. Cert que el vi només el va beure aquest goril·la amb formes educades però la sensació de comunitat hi era, tot i la fredor de la pantalla i la distància física evident (cadascú a casa seva).