Emilia

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Malena Alterio, David Castillo, Daniel Grao, Alfonso Lara, Gloria Muñoz
Traducció:
Mónica Zavala (traslació al castellà)
Autoria:
Claudio Tolcachir
Direcció:
Claudio Tlcachir
Escenografia:
Elisa Sanz
Vestuari:
Elisa Sanz
Il·luminació:
Juan Gómez Cornejo
Ajudantia de direcció:
Mónica Zavala
Producció:
Producciones Teatrales Contemporáneas, Olvido Orovio (producció executiva), Ana Jelín (direcció de producció)
Sinopsi:

Saltem de continent. L'Argentina aterra al Lliure amb Claudio Tolcachir, que ja ens va fascinar amb La omisión de la familia Coleman el 2009. Ara presenta un altre text seu que ens parla del paper clau de la infantesa en la comprensió i la gestió de les emocions.
 
En aquesta història hi surt un home que va patir de manera malaltissa la seva infantesa, va viure amb molt de dolor el rebuig del món i només va rebre afecte de la seva mainadera.
Pot ser que un home que només hagi conegut l'amor contractat pugui considerar normal que les regles de l'amor impliquin pagar per l'afecte?
Aquest home és el Walter, que a força de passió, de treball i de recursos va construir el seu món adult. És una història poblada de mentides, d'aquelles que es justifiquen per la supervivència de la família. A diferència d'altres personatges meus, aclaparats per la negació, aquests éssers són conscients i alhora víctimes de les seves mentides, però estan massa aterrits per trencar la petita estructura que han bastit.
"Ningú no és tan pur, no hi ha un amor sense condicionaments" sosté el Walter intentant retenir la dona que se li escapa. Tothom s'estima per algun motiu. I aquest motiu no és sempre l'amor.
Es pot embolicar amb el costum, la conveniència, el cansament, la culpa, la por de la soledat, l'esperança perduda, la mort que treu el cap.
Aquí ho sap tothom: el Walter ho va donar tot per tenir aquesta família, i no estimar qui ens ho ha donat tot pot ser molt dolorós. I assumir la mentida i trobar-se nu encara pot ser-ho més.
Potser en aquesta història l'Emilia, la mainadera, és qui podrà presumir d'una fidelitat amorosa indestructible: això forma part de la seva naturalesa i ho portarà a l'extrem del sacrifici tràgic.
Potser és la història dels nens-homes que necessiten mainadera.
Una història sobre perdedors, conscients i espantats de la seva condició. I d'una estructura social que grinyola. Que s'ha allunyat de la seva essència més simple. I que encara s'aferra, com pot, a una imatge d'ella mateixa.
Claudio Tolcachir

Crítica: Emilia

17/10/2014

L'obra és plena de sorpreses que van saltant com espurnes i que van descobrint un trencaclosques ple de fragilitat

per Andreu Sotorra

Tinc la sensació que els espectadors entren en el món d''Emilia', l'obra més recent de Claudio Tolcachir (Buenos Aires, 1975) influïts pel que van trobar anteriorment, entre el 2009 i el 2011, a 'La omisión de la familia Coleman', representada primer al Teatre Lliure i després al Teatre Borràs. El jove autor argentí ara els desorienta. Si en la trama dels Coleman, àvia, filla i néts de diferents pares, tot es desmarxa dins d'un caos ordenat i farcit d'esgarrapades entre germans, baralles de coixins i rebolcades que arriben a la mossegada d'orella, aquí, a 'Emilia', la calma impera, tret d'algun moment en què s'aixeca la veu per marcar la tensió latent i tret dels primers vint minuts on fa la impressió que la parella i el seu fill únic, que es troben enmig d'un canvi de pis, es busquen i no es troben, mentre tampoc no troben el que han embalat en calaixos, capses i palets de viatge invisibles i imaginats sota un tou de mantes de mudança que limiten l'espai escènic, tancat al sostre per un enfilall de mobles com un immens llum de llàgrimes.

A 'Emilia' qui mana és precisament aquest personatge protagonista. Una dona ja gran que va fer de mainadera de Walter, el pare de la família, i que s'hi va abocar com si fos el seu propi fill, donant-li l'amor —ni que fos retribuït— que a casa no rebia dels seus.

L'estructura de l'obra és allò que acaba intrigant —i desconcertant a la vegada— els espectadors. Emilia està reclosa en un espai que, en principi, no desvelarà quin és i que un servidor se'n guardarà també prou de fer-ho. L'obra és plena de sorpreses que van saltant com espurnes d'una llar de foc i que van descobrint un trencaclosques ple de fragilitat. Des d'aquest espai tancat, Emilia recorda el passat, recorda com ha arribat on és, no se'n penedeix, se'n sent responsable, rebobina en la memoria i acciona els altres personatges: Walter, la seva parella Caro, el seu fill Leo i un personatge extern, Gabriel, que esperarà el torn d'entrar en joc al marge de l'espai escènic delimitat. (...)

Trivial