En el estanque dorado

informació obra



Intèrprets:
Lola Herrera, Ernesto Alterio, Luz Valdenebro, Camilo Rodríguez, Adrián Lamana
Producció:
Pentación Espectáculos, Teatre Romea
Escenografia:
Gabriel Carrascal
Vestuari:
Rodrigo Claro
Il·luminació:
José Manuel Guerra
Composició musical:
David San José
Autoria:
Jordi Galceran
Direcció:
Xavier Ricart
Sinopsi:

L’edat. La por. L’amor. La soledat. La rialla. La lluita per la vida dins d’una família. Una illa d’esperança front al perill d’extinció: de la natura, de la família, de la parella, de la vida.

Una valuosa reflexió sobre com de difícil n’és aconseguir relacions positives. A qualsevol edat. En qualsevol moment. El gaudi és possible a pesar de l’implacable assetjament del temps.


Crítica: En el estanque dorado

04/12/2014

La clau de la versió teatral és haver fet un gir més accentuat cap a l'humor sense deixar de banda el drama domèstic

per Andreu Sotorra

"Fins l'any que ve, estany!", diu en Norman al final, un dels dos protagonistes de l'obra junt amb la seva dona Etel, matrimoni de llarga durada i ben avingut. I es pot dir que és l'expressió més optimista i vital que li surt de l'ànima després de mantenir un pols, durant tota l'estada d'estiu a l'habitual refugi del llac de la parella, entre la nostàlgia del passat i l'avantsala del més enllà, per raons evidents d'edat.

Aquesta és una obra que es va fer popular i reconeguda a través de la versió cinematogràfica, 'On Golden Pond', amb guió del mateix dramaturg de Broadway, Ernest Thompson (Bellows Falls, Vermont, EUA, 1949) i dirigida per Mark Rydell, el 1981. Però l'obra teatral s'havia estrenat tres anys abans. De la pel·lícula, a més, ha quedat el testimoni del treball conjunt —exclusiu en les seves carreres— de Henry Fonda i Katharine Hepburn, l'última pel·lícula de Henry Fonda, i també el paper de la seva filla real, Jane Fonda. La van rodar al llac Squam, de New Hampshire.

Dubto que cap espectador es lliuri d'aquesta cèlebre referència cinematogràfica cosa que, en aquest cas, crec que juga a favor de la versió teatral perquè allò que el teatre no pot mostrar (el llac, els ànecs, el bosc...) ho força la imaginació. El llac és a la platea, els ànecs ressonen a les llotges i el bosc es recrea amb una escenografia naturalista que emmarca el saló del refugi on transcorre tota l'acció. (...)

Ara cal oblidar-se de la pel·lícula. Lola Herrera (Etel) i Hèctor Alterio (Norman) fan dos personatges que connecten a la primera amb els espectadors. ¿Només amb els espectadors d'una certa edat avançada? Diria que no. L'obra té una voluntat transfronterera perquè hi apareix des de l'adolescent, passant per la filla de la quarantena i arribant als avis que ja toquen els vuitanta. És una obra per a l'experiència i per als que ho viuen des de la joventut en moltes famílies.

¿Pot ser que actualment el rerefons de l'obra encara colpegi més que quan es va escriure i adaptar al cinema a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta? Diria que sí. Avui, la patologia de la demència senil, la pèrdua de memòria i els diagnòstics diversos d'Alzheimer formen part de la informació general de tothom i gairebé de l'experiència familiar d'una majoria. (...)

Trivial