En el estanque dorado

informació obra



Intèrprets:
Lola Herrera, Ernesto Alterio, Luz Valdenebro, Camilo Rodríguez, Adrián Lamana
Producció:
Pentación Espectáculos, Teatre Romea
Escenografia:
Gabriel Carrascal
Vestuari:
Rodrigo Claro
Il·luminació:
José Manuel Guerra
Composició musical:
David San José
Autor:
Jordi Galceran
Direcció:
Xavier Ricart
Sinopsi:

L’edat. La por. L’amor. La soledat. La rialla. La lluita per la vida dins d’una família. Una illa d’esperança front al perill d’extinció: de la natura, de la família, de la parella, de la vida.

Una valuosa reflexió sobre com de difícil n’és aconseguir relacions positives. A qualsevol edat. En qualsevol moment. El gaudi és possible a pesar de l’implacable assetjament del temps.


Crítica: En el estanque dorado

10/12/2014

Tot i l'eficàcia interpretativa de la carismàtica parella protagonista, un text puntualment hàbil però ple de mancances

per Ramon Oliver

Tinc força oblidada la popular pel·lícula basada en aquesta mateixa obra teatral que , al seu dia, van protagonitzar els oscaritzats Katharine Hepburn i Henry Fonda. En qualsevol cas, el que recordo d’ella  bàsicament  és que , més enllà de la seva extraordinària parella protagonista ( en aquest cas, acompanyada per excel·lents secundaris) , es tractava d’un efectiu però decebedor drama familiar amb puntuals tocs de comèdia; un apropament previsible, agradable però decididament superficial a temes tan seriosos com ara l’envelliment, la por a la mort que s’apropa cada cop més perillosament , i els vells conflictes entres pares i fills ( una filla, en aquest cas) que s’han anat enquistant fins a transformar-se en cròniques ferides emocionals.

Ara, s’estrena el muntatge que Magüi Mira ha dirigit de l’obra original, i que, tal i com indica, la directora – i com sembla ser que passava quan va arribar als escenaris de Broadway- aposta clarament per rebaixar els aspectes dramàtics del tema, i reforçar n’en aquells que l’apropen a la comèdia.

Ha canviat, doncs, el to. Però no pas la meva percepció sobre les limitacions i els petits o grans paranys d’un text que ni acaba de funcionar quan vol fer saltar espurnes emocionals ( el molt mal explicat enfrontament entre pare i filla) , ni quan pretén fer-nos riure obertament ( la molt banal escena entre Norman i el seu futur gendre dentista). Això si: l’espectacle resultarà agraït per a tots aquells  i totes aquelles de vosaltres que  busqueu trobar-vos amb una parella interpretativa , la formada per Lola Herrera i Héctor Alterio, que ofereix exactament allò que s’espera d’ella , i sap ficar-se el públic a la butxaca amb el seu provat carisma. Al seu costat, la filla encarnada per Luz Valdenebro compleix amb eficàcia, però els altres dos nois de la història (  Bill pare i Billy fill; respectivament, Camilo Rodríguez i Adrián Lamana) posen en perill l’equilibri de l’espectacle.  Un espectacle agradable però insuficient, que Mira condueix amb correcció, però sense intensitat.


Trivial