Tinc força oblidada la popular pel·lícula basada en aquesta mateixa obra
teatral que , al seu dia, van protagonitzar els oscaritzats Katharine Hepburn i
Henry Fonda. En qualsevol cas, el que recordo d’ella bàsicament
és que , més enllà de la seva extraordinària parella protagonista ( en
aquest cas, acompanyada per excel·lents secundaris) , es tractava d’un efectiu
però decebedor drama familiar amb puntuals tocs de comèdia; un apropament
previsible, agradable però decididament superficial a temes tan seriosos com
ara l’envelliment, la por a la mort que s’apropa cada cop més perillosament , i
els vells conflictes entres pares i fills ( una filla, en aquest cas) que s’han
anat enquistant fins a transformar-se en cròniques ferides emocionals.
Ara, s’estrena el muntatge que Magüi Mira ha
dirigit de l’obra original, i que, tal i com indica, la directora – i com
sembla ser que passava quan va arribar als escenaris de Broadway- aposta
clarament per rebaixar els aspectes dramàtics del tema, i reforçar n’en aquells
que l’apropen a la comèdia.
Ha canviat, doncs, el to. Però no pas la meva percepció
sobre les limitacions i els petits o grans paranys d’un text que ni acaba de
funcionar quan vol fer saltar espurnes emocionals ( el molt mal explicat
enfrontament entre pare i filla) , ni quan pretén fer-nos riure obertament ( la
molt banal escena entre Norman i el seu futur gendre dentista). Això si: l’espectacle
resultarà agraït per a tots aquells i totes aquelles de vosaltres que busqueu trobar-vos amb una parella
interpretativa , la formada per Lola Herrera i Héctor Alterio, que ofereix
exactament allò que s’espera d’ella , i sap ficar-se el públic a la butxaca amb
el seu provat carisma. Al seu costat, la filla encarnada per Luz Valdenebro compleix
amb eficàcia, però els altres dos nois de la història ( Bill pare i Billy fill; respectivament,
Camilo Rodríguez i Adrián Lamana) posen en perill l’equilibri de l’espectacle. Un espectacle agradable però insuficient, que
Mira condueix amb correcció, però sense intensitat.
