En un día claro puedes ver para siempre

Teatre | Nous formats

informació obra


Sinopsi:

Una acció poética delicada i minuciosa que ens connecta amb altres espais i altres temps.

Durant cinc dies, Rosa Casado, Mike Brookes i un grup de col·laboradores desmuntaran un cotxe de segona mà en totes i cadascuna de les seves parts, una acció minuciosa de separació i de classificació dels materials que constitueixen el vehicle per pensar en allò que és residual i en la connectivitat material de llocs distants. Al llarg d'aquests cinc dies, hi haurà cinc performances diferents, cinc episodis en els quals es proposaran diferents perspectives i escales de relació amb el món a través d'aquest objecte.


L'episodi 1 (15/6/22) comença amb el viatge final d'un dels mil milions de cotxes que actualment s'estima que circulen pels carrers del món.

A l'episodi 2 (16/06/22) mirem cap amunt per observar la fina capa atmosfèrica que envolta el planeta i com les coses que queden suspeses i hi circulen en ella afecten el que veiem.

A l'episodi 3 (17/06/22) imaginem la Humanitat com una força de la naturalesa i pensem en l'escala dels processos i dels esdeveniments geològics comparables amb aquesta força.

A l'episodi 4 (18/06/22) rastregem la pols que s'aixeca i s'assenta amb tot el que fem, residus que es desplacen d'un lloc a un altre i que no podem evitar.

A l'episodi 5 (19/06/22) amunteguem tot allò per al que podríem trobar un nou ús o propòsit, intentem desfer-nos-en i després mirem què en queda.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: En un día claro puedes ver para siempre

17/06/2022

Per un aleteig responsable de les papallones

per Jordi Bordes


Rosa Casado i Mike Brookes proven de poetitzar sobre les formes dels núvols, sobre com varia la mirada, posant-hi un element físic imponent: el desballestament d'un cotxe. El núvol es veu condicionat per l'ozó que es genera, entre altres motius, per la contaminació dels vehicles i es desplaça allà on les condicions els hi són més propícies. El concepte lloc s'expandeix i es dilueix alhora. Com un vehicle qe ocupa molt més, cada cop que se li desmembra una porta, el capó, el dispòsit de benzina o les rodes.

L'acció podria ser ben desconnectada del discurs però la ment humana tendeix sempre a trrobar-hi nexes. És com allò que tot ha d'estar fet per algun motiu. I el cap comença a treure fum fins que no hi troba analogies. El Conde de Torrefiel filosofava mentre jugava un partit de bàsquet, no? Observar amb la rapidesa que es desballesta un cotxe en directe deu ser com qui mira la construcció d'una gran infraestructura. En aquest sentit, el públic té una actitud molt passiva, tt ique pugui voltar i apropar-se al mecànic i als altres col·laboradors (Rosa i Mike inclosos, separant les parts del vehicle per al seu posterior reciclatge.

El cotxe és un element catàrtic. Juan Caros Lérida va voler que hi passés la seva primera estació (Máquinas sagradas) del seu particular viacrucis laic a La liturgia de las horas. Ell hi intervenia i el convertia en element de diàleg directe. Ben diferent a aquesta conceptualització que bruteja greix i pols i que posa el paper del mecànic en un espai estrany: que se'l mira com un ésser que fa feines insòlites (un cant a l'ofici) però alhora una artificial lloa a l'obrer, des de la mirada elitista de l'art. La distància no s'acaba de reduir, per molts tornavisos que vagin utilitzant els artistes. La seguretat i efectisme del mecànic és aclaparadora. I el públic, quedant-se entre les dues aigües transita seguint corrents de l'aire aleatoris, com aquella papallona que, sense voler provocarà un terratrèmol a l'altra banda del món.