En veu baixa

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Xisco Segura
Traducció:
Joan Sellent
Escenografia:
Damià Corfrén
Vestuari:
Mercè Paloma
Il·luminació:
Albert Faura
So:
Roc Mateu
Vídeo:
Igor Pinto
Ajudantia de direcció:
Bernat Muñoz
Producció:
Teatre Lliure
Autoria:
Marc Angelet
Companyia:
Cia. La Guapa Teatre
Estrena:
Grec 2016, Grec 2016
Sinopsi:

28 de març del 2009. Un pub de Belfast. Irlanda del Nord i Polònia s’estan jugant la classificació per a la copa del món de futbol a la TV. Aquesta nit, dos homes de Belfast, de mitjana edat, es trobaran per primera vegada. Tenen un passat en comú. Han de parlar. En veu baixa és una poderosa història sobre la violència. Dues persones radicalment enfrontades, en un mateix espai, unides pel mateix dolor.

“Quan mates un ésser humà per ideologia, mates un ésser humà.”

Irlanda del Nord és un exemple històric de la violència enquistada, no tan sols en el si d’una societat sinó d’una comunitat petita, on l’enemic és a l’altra banda del carrer.

En veu baixa parla de la violència (subjectiva, simbòlica i sistemàtica) però també s’interroga sobre què s’ha de fer un cop la violència activa s’ha deixat de produir. Aquest nou estadi és d’una incertesa totalment contemporània. Com a societat, tenim la fortalesa per saber-ho gestionar?

Si el teatre ha de despertar-nos preguntes i no donar respostes, el teatre contemporani té una responsabilitat afegida: ha d’interpel·lar-nos sobre la nostra realitat contemporània més immediata.

Què en fem, de la violència terrorista? Què en fem, de les víctimes i, la pregunta encara més complexa, què en fem dels victimaris? Podem renéixer de nosaltres mateixos? Som capaços, els éssers humans, de perdonar l’imperdonable?

Ferran Madico

Crítica: En veu baixa

22/05/2016

Un treball necessari que viatja del número abstracte de víctimes a la mort del pare

per Jordi Bordes

Intensitat enmig d'un joc de miralls. Amb la capacitat de saltar dels fets mundans (com pot ser un partir de futboil o xerrar al buit amb una pinta a la mà en un pub solitari) als de gran transcendència, el muntatge ensenya les ferides del terrorisme: les evidents (que rebenten aparadors i esquitxen de carn de víctima el carrer) i les més profundes (que manté la ferida oberta, supurant odi i incomprensió durant anys i superant la soledat de la vídua i mare, per exemple). Els arguments d'un "soldat" en guerra en contra d'un sistema polític imposat (sigui quin sigui) respon a paràmetres comuns i Owen Maccafferty els sap relacionar. El conflicte és constant, comenta el director Ferran Madico. És irreversible.La humanitat no podrà evitar-la però sí que ha d'aprendre a conviure-hii, a acceptar aquests errors de sistema. 

Els dos protagonistes, que es retroben 36 anys després d'un atemptat que els agermanarà dolorosament, senten com la violència ara remarca la debilitat dels immigrants polonesos al Belfast del 2009. Des de la Barcelona del 2016, les maneres d'actuar, de premiar el jove que ha disparat la bomba, ressona als episodis de violència al País Basc o a la impunitat dels atacs indiscrimiats d'Estat Islàmic. En veu baixa procura resoldre allò que s'ha intentat imposar en veu alta (o per la força), un dels recursos més hàbils dels dramaturgs irlandesos. L'oralitat dels personatges al pub, amb un monòlegs que saben transportar l'espectador i imaginar-se els quadres i les víctimes de l'explosió és un altre dels grans reclams de la peça. Molt bon treball. Imprescindible per a tothom.