Si en el passat les dues intèrprets d’Estampades s’havien enfilat a les façanes amb dansa aèria i la plasticitat dels cossos, ara abandonen les parets i salten al buit per continuar estampant al teixit urbà la seva combinació de bellesa i proximitat. Enfilar-la pel món tèxtil és homenatjar una part important del teixit patrimonial català i de les vides de la gent humil que hi treballava. Estampades fabrica aquí un espectacle a la mida del nostre passat de bobines i fils. El vol febril de la creació retrata la realitat fabril del país, per seguir el fil més familiar i proper de les emocions.
Artilugi magnètic que proposa una acció mínima, d’emocions, però que necessita un espai recollit una fina sonoritat per sentir els dferents canals de so i que acompanyin la interpretació de les dues actrius que activen i revifen politges i rodets de fils. L’obra, a Manresa, ha patit massa l’entorn on estava ubicat i no ha traslladat l’espectador, tot i que es deixava captivar per l’estructura des d’on es desgrana la història a mesura que es van enfilant els encàrrecs i es descobreix una relació d’abús de poder entre la directora de la línia i l’obrera.
La força de la peça ha d’estar en unes interpretacions molt pròximes, de mitja veu, que no calgui eixamplar veu i gestualitat i que exposi aquests personatges fràgils, cansats del treball i que es rebela al seu destí d’engranatge humà en una maquinària inhumana. Perquè els exercicis d’equilibri i de cordes són lluïts, però no espectaculars. Per transmetre l’empatia cal que l’actitud dels personatges vagi a to de l’espai i l’ambient que es proposa. Per convidar a un viatge cal oferir un lloc i un temps calmat que abdueixi l’atenció i que s’empalti amb uns personatges amb diverses capes, que evolucionen i que es deixin estimar.
Els personatges podrien tenir una càrrega més profunda. Perquè el món laboral, de les fàbriques tèxtils dóna joc per a una concepció estètica però també de potència dramatúrgica. És un pou en el que les actrius poden beure-hki per saber presentar matís en la seva interpretació, no cal transformar excessivament ( o gfens) els seus moviments però els hi donarà caràcter per a executar-lo i oferir-ho al públic. A Manresa, ha quedat massa pla i no ha estat prou hàbil per a fondre's amb les històries personals dels espectadors (tothom té referències del món del tèxtil, o del treball esclau de les primeres fàbriques industrials).