Els quatre intèrprets d'Es pronuncia Camí fugen de fer de Cottard, el malcarat personatge cínic que celebra la pesta perquè l'allunya de la Justícia. L'adaptació escènica de la novel·la de Camus a l'escena té un cert aire de sèrie informal (tipus Friends o The young ones, depenent del moment cafre que es vulgui representar). Com en un joc del ball de l'escombra, tothom prova d'escapolir-se de tot el que no li ve de gust i mira d'acaparar els trumfos. Com allò de poder dormir en una habitació, i no al sofà. Com allò d'evitar treure la pols, o anar a comprar el pa. Però en aquest ambient s'assaja La pesta, amb la intenció de convertir-lo en un espectacle. L'arrencada sona estirada (volgudament) i ensopida però, mica en mica els personatges literaris prenen forma en aquest pis d'estudiants on una noia que venia per fer un rodatge per una breu temporada es troba confinada, i amb el projecte audiovisual anul·lat. La broma de com es pronuncia Camus (Camí) defineix prou bé la intenció de la peripècia.
El TNC va obrir la temporada passada (que tot just es començaven aixecar les restriccions de la pandèmia) amb deu monòlegs, inspirant-se en Decameró. També Jordi Oriol va barrejar l'angoixa de La pesta amb el drama de La tempesta per a la seva peça a piano i aiguat de L'empestat. És evident que la pesta negra, com qualsevol altra pandèmia (que situa la humanitat al cairell de la vida, com qui es descobreix el Rei de la selva però, alhora, és més vulnerable de tots). I aquest grup sortint de l'Institut del Teatre juga a fer una comèdia enmig d'aquest drama social. El món absurd, funcionarial de la peça, es perd per la força de voler dirigir aquest treball (hi ha personatges que assagen pensant en què és una simple distracció del confinament; hi ha qui s'hi baralla com a debut professional).
La desesperació va per barris. I la construcció del muntatge va aixecant-se a empentes i rodolons, mentre fan una truita amb ceba o descobreixen les limitacions psicològiques de cadascú. Cottard va gratant en cada personatge i, al final, quasi és un convidat de pedra que resulta ser una salvació davant la mort èpica moral i honesta dels que pretenien salvar la civilització. Des de la frescor més ingènua, des d'un cert caire barroer, de gust per la brutícia i el desordre, d'aconseguir que sigui un altre que reculli la taula o prepari els combinats es va desprenent una vitalitat que es veu truncada per un enemic (la pesta, la pandèmia), que no s'atura per a res i que avança i marxa a base d'onades. Com un vendaval, arramba amb el que vol i abandona a la seva sort la resta. Els humans, imperfectes i fràgils, es dediquen a salvar els mobles i la vida i recomposar-ho tot plegat. Els animals que sobreviuen són aquells que saben sobreposar-se a les adversitats. No se sap si perquè són intel·ligents o, símplement, perquè una invisible mutació genètica els dóna un comodí que reparteix el dret a recomençar de nou. Això, de fet, és una demostració palpable del món absurd que ens ha tocat viure...
