Escape room 2

Teatre

informació obra


Autoria:
Hèctor Claramunt, Joel Joan
Intèrprets:
Joel Joan, Paula Vives, Borja Espinosa , Agnès Busquets, Irene Jódar
Sinopsi:

Van jurar que mai més tornarien a fer un “Escape Room”…

S’equivocaven.

El joc no ha fet més que començar.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Escape room 2

22/12/2023

Escapada amb pell de banana

per Andreu Sotorra

Hi ha un avantatge. Els espectadors ja saben què van a veure. Com si participessin de debò en un “escape room”, però des de la butaca, que és menys arriscat. El títol no enganya. Hi diu 2 i al final de la trama, amenaça amb un 3. Tothom queda avisat. D'aquests fenòmens se'n diu “normalitat teatral”. És a dir: hi ha espectacles pensats per a un públic que, sense ser-ne estrictament fan, n'és seguidor. I hi ha companyies, intèrprets o directors i directores que, com si fossin un compte d'Instagram, de Facebook, Tik Tok, Threads o Twitter, en tenen molts, de seguidors. I d'això també se'n diu “normalitat teatral”.

Una “normalitat” que hauria de ser “normal” i no sorprendre ningú si l'ecosistema cultural en el qual es mou ho fos, de “normal”. Però com que vivim en l'ecosistema cultural que vivim i som part de l'ecosistema cultural del qual som part, la proesa dels autors i emprenedors Joel Joel i Hèctor Claramunt encara té més mèrit perquè tots dos sols fan de l'excepció la cobejada “normalitat teatral”.

«Escape Room 2» és la continuïtat d'aquell «Escape Room» que ja fa més de cinc anys va congregar espectadors a manta, va repetir temporades i fins i tot va arribar a convertir-se en una versió cinematogràfica. Els personatges són els mateixos, l'Edu, la Marina, el Rai i la Vicky —tot i que dos d'ells els representin ara intèrprets diferents— i, a més, en aquesta nova aposta, hi ha doble repartiment, com a les millors companyies: Joel Joan alterna algunes funcions amb Xavi Mira; Paula Vives n'alterna d'altres amb Marta Codina; Borja Espinosa n'alterna amb Roger Batalla; Agnès Busquets, amb Mònica Pérez; i Irene Jódar, també amb Marta Codina. Una opció variada i democràtica que demostra que el guió, la trama i l'aventura d'«Escape Room» no té perquè identificar-se amb uns intèrprets determinats sinó que s'adapta a aquells que s'hi incorporin.

«Escape Room 2» es caracteritza per ser un espectacle que compta amb una espectacular “grande machine”. La maquinària escènica és, com aquell qui diu, un personatge més. Hi ha el cronòmetre del temps que clava el minut i el segon; hi ha el personatge en off —en aquest cas amb la veu tenebrosa de l'actor Lluís Soler—, que és qui dóna les instruccions de cada pas a seguir; hi ha números de màgia —un de totalment espectacular—, hi ha un bar on s'hi exposen unes pintures sense opció a cotitzar gaire, i un muntacàrregues rònec de magatzem que provoca el canvi d'escenari i d'escenografia. «Escape Room 2» entra pels ulls, com els bons plats de cuina que conviden a tastar amb els ulls clucs.

Els espectadors més seguidors hi trobaran també un guió que aquesta vegada està molt més basat que l'anterior espectacle en la part textual. Els nous espectadors s'hi enganxaran de seguida. Un guió de frases ràpides, de rèpliques breus i tallants, però essencials per configurar una trama que té plantejament, nus i desenllaç. Dit d'una altra manera: situació introductòria de bona fe dels personatges per desorientar els espectadors; embolics de por psicològics més que terrorífics per fer glatir els espectadors; i conclusió lliure d'infarts amb dosi de romanticisme per endolcir finalment els espectadors. En definitiva, com el títol que no enganya: un “escape room” o una sala d'escapament on surten a la llum veritats que podrien ser mentides i mentides que podrien ser veritats. I totes amb un volgut trencament tan cínic com irònic d'allò que fa trontollar una relació o una part de la societat.

Com és habitual en els guions de Joel Joan i Hèctor Claramunt, tot transcorre amb molt d'humor sempre, però humor fi, que no admet efectes de riures enllaunats sinó somriures permanents de l'auditori. I no hi falten multitud de referències a l'actualitat social i política catalana (hi sona la CUP, l'Esquerra, el PSC i la vella Convergència, a més de picossades de Tsunami Democràtc i Talls de la Meridiana), adaptades, això sí, als canvis dels últims cinc anys, passant també per l'etapa de l'auge del feminisme —hi veig la polèmica laboral que va sortir a la llum i que va picar les crestes de Leticia Dolera i Aina Clotet arran de l'embaràs d'aquesta última—, i hi ha l'airada del controvertit llenguatge neutre amant de les is, les relacions obertes de gènere i també el record del temut coronavirus i la psicosi de la mascareta i el gel desinfectant dels més hipocondríacs.

Una psicosi que sembla llunyana i superada, però no tant: les dades sanitàries més recents parlen de noves variants en expansió que tornen a fer pujar els ingressos hospitalaris (Joel Joan dixit!). Sort que l'amor, a l'hora de fer l'ànec o tòrcer el coll, amb mascareta o sense, ho cura gairebé tot. D'aquest «Escape Room 2» és probable que ningú no en surti amb pell de gallina. A tot estirar, potser, amb pell de banana... Però això ja seria, o potser serà, tota una altra història del tàndem Joel Joan i Hèctor Claramunt d'aquí a uns altres cinc anys. (...)