Ho dono per perdut: després d’haver vist ja tres muntatges de
l’adaptació teatral que el mateix Ingmar Berman - evidentment, amb ganes de
rebaixar força el dramatisme de l’original i fer una cosa notablement més
lleugera; tampoc es tracta de treure-li del tot la culpa al mestre - va
escriure partint d’una de les seves grans obres mestres cinematogràfiques i/o
televisives ( cal recordar que la
matèria prima d’aquesta obra es troba a una sèrie de sis hores per a la
televisió sueca que després d’haver assolit un èxit extraordinari el mateix
creador va resumir en tres hores d’intens cinema) , sé que no hi ha res a fer.
I tinc ja molt clar que mai no trobaré a l’escenari ni una mil·lèsima part de
les emocions que transmetia aquell cel·luloide memorable. Ho vaig poder
comprovar amb el ja força llunyà en els temps espectacle que Maguï Mira i José
Luis Pellicena van interpretar al seu moment al
Teatre Principal : la molt desafortunada disbauxa còmica amb què em vaig
trobar llavors, em va portar a preguntar-me si els responsables del muntatge
havien vist la mateixa pel·lícula que havia vist jo. Marta Angelat va millorar el tema amb la seva versió de l’obra, que al Teatre Nacional
interpretaven Francesc Orella i Mònica López, i que es presentava en programada
doble amb “Sarabanda”, alhora versió teatral de la que va ser la darrera obra
fílmica de Bergman en què hi reapareixia tres dècades després la mateixa
parella a la dissolució de la qual havíem assistit pas a pas. Però ni així,
aquelles escenes podien competir amb les escenes bergmanianes.
Dit això, i donat que la mateixa publicitat
insisteix en remarcar el caràcter de comèdia del que ara es presenta al Tívoli
sota la direcció de Norma Aleandro, aquest cop ja m’havia deixat a casa les
expectatives de poder reconèixer a l’escenari els personatges que tan colpidors
m’havien semblat quan els vaig conèixer a la pantalla. I assumit aquest punt de
partida, em vaig trobar exactament amb allò que l’espectacle promet donar. Que
no és ni de lluny el que m’hagués agradat trobar ( per moments, no vaig poder evitar imaginar-me
el que els dos excel·lents intèrprets de l’obra podrien arribar a fer si
volguessin prendre’s més seriosament del que ho fan els personatges que tenen
entre mans), però que , tampoc no és poc. És a dir: amb vaig trobar amb una
bona comèdia lleugera amb tocs dramàtics sobre la institució matrimonial i les
seves trampes i hipocresies , i sobre com la institució pot acabar amb l’amor ,
i sobre com –paradoxalment- fins i tot és possible que l’amor acabi sobrevivint
més enllà de la institució i les seves regles del joc. I, evidentment, em vaig
trobar amb un actor molt carismàtic ( Ricardo Darin) i una notable actriu ( Érica Rivas) que coneixen tots els
recursos del seu ofici i saben aplicar-los amb astùcia, fins i tot
encara que per moments, se’ls hi escapi algun que altre truc per tal d’enganxar
a l’espectador. Cert que aquests trucs, poden comportar algun que altre
problema: un cop posada la directa
perquè la parella ha volgut remarcar l’humor de la proposta tot just
començada la representació, resulta difícil redigir les reaccions d’un públic
que acaba prenent-se amb comicitat fins i tot aquelles escenes matrimonials que
no en tenen res de còmiques, i fins i tot els moments en els quals els intèrprets
es mostren més sòbriament dramàtics. Però més enllà d’aquestes reticències,
resulta innegable l’eficàcia d’aquesta proposta potser no tant bergmaniana com
seria de desitjar, però inqüestionablement ben resolta des del paràmetres amb què ha estat concebuda,
