Escenas de la vida conyugal

informació obra



Intèrprets:
Érica Rivas
Producció:
Maipo
Autor:
Ingmar Bergman, Guy Nader
Coreografia:
Roser López Espinosa
Sinopsi:

Ricardo Darín i Érica Rivas protagonitzen aquesta brillant comèdia d'Ingmar Bergman, Escenes de la vida conjugal, dirigida per la guanyadora d'un Oscar, Norma Aleandro. Darín i Rivas (Relatos Salvajes) interpreten situacions del seu matrimoni, divertides o dramàtiques, que tenen a veure amb l'amor i la condició humana. La comèdia que va canviar per sempre el concepte de la paraula matrimoni.

Guanyadora de 4 estrelles de Mar 2015 (Millor direcció, Comèdia dramàtica, Actuació protagònica femenina i masculina en comèdia dramàtica).

Crítica: Escenas de la vida conyugal

07/10/2015

Dues bones interpretacions , ficades en un Bergman descafeïnat i atacat d'excessiva comicitat.

per Ramon Oliver

Ho dono per perdut: després d’haver vist ja tres muntatges de l’adaptació teatral que el mateix Ingmar Berman - evidentment, amb ganes de rebaixar força el dramatisme de l’original i fer una cosa notablement més lleugera; tampoc es tracta de treure-li del tot la culpa al mestre - va escriure partint d’una de les seves grans obres mestres cinematogràfiques i/o televisives (  cal recordar que la matèria prima d’aquesta obra es troba a una sèrie de sis hores per a la televisió sueca que després d’haver assolit un èxit extraordinari el mateix creador va resumir en tres hores d’intens cinema) , sé que no hi ha res a fer. I  tinc ja molt clar que mai no  trobaré a l’escenari ni una mil·lèsima part de les emocions que transmetia aquell cel·luloide memorable. Ho vaig poder comprovar amb el ja força llunyà en els temps espectacle que Maguï Mira i José Luis Pellicena van interpretar al seu moment al  Teatre Principal : la molt desafortunada disbauxa còmica amb què em vaig trobar llavors, em va portar a preguntar-me si els responsables del muntatge havien vist la mateixa pel·lícula que havia vist jo. Marta Angelat va millorar el tema amb la seva versió de l’obra, que al Teatre Nacional interpretaven Francesc Orella i Mònica López, i que es presentava en programada doble amb “Sarabanda”, alhora versió teatral de la que va ser la darrera obra fílmica de Bergman en què hi reapareixia tres dècades després la mateixa parella a la dissolució de la qual havíem assistit pas a pas. Però ni així, aquelles escenes podien competir amb les escenes bergmanianes.

Dit això, i donat que la mateixa publicitat insisteix en remarcar el caràcter de comèdia del que ara es presenta al Tívoli sota la direcció de Norma Aleandro, aquest cop ja m’havia deixat a casa les expectatives de poder reconèixer a l’escenari els personatges que tan colpidors m’havien semblat quan els vaig conèixer a la pantalla. I assumit aquest punt de partida, em vaig trobar exactament amb allò que l’espectacle promet donar. Que no és ni de lluny el que m’hagués agradat trobar (  per moments, no vaig poder evitar imaginar-me el que els dos excel·lents intèrprets de l’obra podrien arribar a fer si volguessin prendre’s més seriosament del que ho fan els personatges que tenen entre mans), però que , tampoc no és poc. És a dir: amb vaig trobar amb una bona comèdia lleugera amb tocs dramàtics sobre la institució matrimonial i les seves trampes i hipocresies , i sobre com la institució pot acabar amb l’amor , i sobre com –paradoxalment- fins i tot és possible que l’amor acabi sobrevivint més enllà de la institució i les seves regles del joc. I, evidentment, em vaig trobar amb un actor molt carismàtic ( Ricardo Darin) i una notable  actriu ( Érica Rivas) que coneixen tots els recursos del seu ofici i saben aplicar-los amb astùcia, fins i tot encara que per moments, se’ls hi escapi algun que altre truc per tal d’enganxar a l’espectador. Cert que aquests trucs, poden comportar algun que altre problema: un cop posada la directa  perquè la parella ha volgut remarcar l’humor de la proposta tot just començada la representació, resulta difícil redigir les reaccions d’un públic que acaba prenent-se amb comicitat fins i tot aquelles escenes matrimonials que no en tenen res de còmiques, i fins i tot els moments en els quals els intèrprets es mostren més sòbriament dramàtics. Però més enllà d’aquestes reticències, resulta innegable l’eficàcia d’aquesta proposta potser no tant bergmaniana com seria de desitjar, però inqüestionablement ben resolta des del paràmetres amb què ha estat concebuda,