Esquerdes Parracs Enderrocs

informació obra



Direcció:
Carles Santos, Jordi Oriol, Daniel Monterroso
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Guillem Llotje
Ajudantia de direcció:
Anna Llopart
Intèrprets:
Arnau Armengol, Anna Berenguer, Ferran Echegaray, Jordi Font, Blanca Garcia-Lladó , Berta Graells, Mirena Nafarrate, Ireneu Tranis, Berta Vidal
Escenografia:
Clàudia Vilà, Montse Amenós
Vestuari:
Joana Martí, Montse Amenós
Dramatúrgia:
Daniel Monterroso
Producció:
Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya
Estrena:
amb la col·laboració de l’ESMUC
Autoria:
Sergi Buka, Jordi Sabatés
Sinopsi:

El Teatre Nacional de Catalunya es troba amb ITTeatre, la nova companyia de graduats en arts escèniques de l’Institut del Teatre i amb l’Escola Superior de Música de Catalunya per oferir a l’espectador una mirada d’avui sobre Joan Brossa. Carles Santos i Jordi Oriol conduiran aquests joves creadors a la recerca de Brossa, del seu llegat essencial i de la seva extemporània proposta de futur.

Després del procés de creació i d’assajos, ESQUERDES PARRACS ENDERROCS és el títol definitiu de l’espectacle que, inicialment, s’havia titulat Collar de cranis (Varietats a la Brossa).

Crítica: Esquerdes Parracs Enderrocs

18/05/2017

Brossa, Santos i Oriol ens proposen un desconcertat concert de paraules i accions ple de lúdic enginy

per Ramon Oliver

Santos i Oriol, amb el permís d’un Joan Brossa a qui reten tribut, i  que sempre va saber com trobar la lúdica poètica que s’amaga entre la brossa  i veure el sorprenent bosc ocult entre tanta fulla seca de paraules que de vegades no diuen res , han decidit cantar-nos les quaranta. I quant gent d’aquesta mena pren  aquest tipus de decisions , acostuma  a fer-ho jugant alhora amb la literalitat dels mots i la impredictibilitat de les lletres ( a Jordi Oriol, aquesta mena de jocs el tenen captivat)  i amb la música i les harmonies desafinades de tot plegat ( fins i tot sense piano, Santos és molt Santos) . Sempre, comptant amb la barrera invisible que lliga i alhora separa el significant amb el significat, i ens adverteix com, malgrat les aparences , el primer de vegades pren un camí ben separat del segon. Tu – posem pel cas- estàs dient “que no”, i de tant dir-ho, t’acabes trobant a l’escenari un veritable "canó" amb el qual no saps que fer, tret de començar a engegar trets a boca de canó, i arremetre a canonades contra les paraules.  Amb això vull dir que aquí, cantar les quaranta vol dir literalment cantar les quaranta: quan els nou entregadíssims intèrprets de la nova companya de l’Institut del Teatre  comencin  amb la numeració , en podeu estar ben segurs que no pararan fins arribar als quaranta. I com aquí, les seriacions no segueixen el gens natural ordre natural de les coses,  vet a saber tu quan apareixerà el quaranta ( no pas després del trenta nou) i a quina cosa ens remetrà aquest número.

Que de què us estic parlant? No m’ho feu explicar, si us plau: ni sabria ni com començar, ni encara menys, com acabar. Només us tinc que dir que el que us espera a la Sala Tallers del TNC és un concert desconcertat i estimulantment desconcertant que, fent servir Brossa alhora com a excusa i com a essència , ens fica al ben mig d’un grapat de diàlegs de sords que no signifiquen res però que poden significar de tot, monòlegs de inintel·ligible contingut i absurda musicalitat, i escenes corals que poc a poc, s’acaben fent amb l’escenari, fins arribar a dominar-lo del tot al llarg d’una segona part que és ja tota una orgia de no sentit fet acció i paraula. Mentre els intèrprets es perden seguint pilotes fora de camp, reben pluges de poma, i acaben empastifats entre tanta paraula eixelebrada, nosaltres acabem convertint-nos en agraïts còmplices de tan assenyada rauxa escènica. Potser els personatges de Brossa, encara que parlin molt entre ells, pot semblar que parlen cadascun per la seva banda, com passa a la mateixa tarda dominical de “Diumenge”. Però el que és segur és que aquí, i balancejant-se en el brossià balancí que tan important paper exerceix al llarg del muntatge, Brossa, Santos , Oriol i els nou nous de l’IT, han trobat la forma d’arribar al tot, deixant alhora molt clares les aportacions personals de cadascuna de les parts. I aquest tot, és un divertiment del que podreu gaudir força, si us oblideu d’una vegada de la teoria segons la qual , tots els significants han de significar alguna cosa: no gasteu tantes  manies !