Santos i Oriol, amb
el permís d’un Joan Brossa a qui reten tribut, i que sempre va saber com trobar la lúdica
poètica que s’amaga entre la brossa i
veure el sorprenent bosc ocult entre tanta fulla seca de paraules que de
vegades no diuen res , han decidit cantar-nos les quaranta. I quant gent
d’aquesta mena pren aquest tipus de
decisions , acostuma a fer-ho jugant
alhora amb la literalitat dels mots i la impredictibilitat de les lletres ( a
Jordi Oriol, aquesta mena de jocs el tenen captivat) i amb la música i les
harmonies desafinades de tot plegat ( fins i tot sense piano, Santos és molt
Santos) . Sempre, comptant amb la barrera invisible que lliga i alhora separa
el significant amb el significat, i ens adverteix com, malgrat les aparences ,
el primer de vegades pren un camí ben separat del segon. Tu – posem pel cas- estàs
dient “que no”, i de tant dir-ho, t’acabes trobant a l’escenari un veritable "canó" amb el qual no saps que fer, tret de començar a engegar trets a boca de
canó, i arremetre a canonades contra les paraules. Amb això vull dir que aquí, cantar les
quaranta vol dir literalment cantar les quaranta: quan els nou entregadíssims
intèrprets de la nova companya de l’Institut del Teatre comencin
amb la numeració , en podeu estar ben segurs que no pararan fins arribar
als quaranta. I com aquí, les seriacions no segueixen el gens natural ordre
natural de les coses, vet a saber tu
quan apareixerà el quaranta ( no pas després del trenta nou) i a quina cosa ens
remetrà aquest número.
Que de què us estic parlant? No m’ho feu
explicar, si us plau: ni sabria ni com començar, ni encara menys, com acabar. Només
us tinc que dir que el que us espera a la Sala Tallers del TNC és un concert
desconcertat i estimulantment desconcertant que, fent servir Brossa alhora
com a excusa i com a essència , ens fica al ben mig d’un grapat de diàlegs de
sords que no signifiquen res però que poden significar de tot, monòlegs de
inintel·ligible contingut i absurda musicalitat, i escenes corals que poc a
poc, s’acaben fent amb l’escenari, fins arribar a dominar-lo del tot al llarg
d’una segona part que és ja tota una orgia de no sentit fet acció i paraula.
Mentre els intèrprets es perden seguint pilotes fora de camp, reben pluges de
poma, i acaben empastifats entre tanta paraula eixelebrada, nosaltres acabem
convertint-nos en agraïts còmplices de tan assenyada rauxa escènica. Potser els
personatges de Brossa, encara que parlin molt entre ells, pot semblar que
parlen cadascun per la seva banda, com passa a la mateixa tarda dominical de
“Diumenge”. Però el que és segur és que aquí, i balancejant-se en el brossià
balancí que tan important paper exerceix al llarg del muntatge, Brossa, Santos
, Oriol i els nou nous de l’IT, han trobat la forma d’arribar al tot, deixant
alhora molt clares les aportacions personals de cadascuna de les parts. I
aquest tot, és un divertiment del que podreu gaudir força, si us oblideu d’una
vegada de la teoria segons la qual , tots els significants han de significar
alguna cosa: no gasteu tantes manies !
